DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

LLEBEIG m.
|| 1. Vent del sudoest (en tot el litoral català i valencià i a les Balears); cast. lebeche, ábrego. Mudà's lo uent al lebeg, e uengren los còmits de la nostra galea... e dixeren: Aquest temps de lebeg... uos és tant contrari que no'n porets pendre en tota la yla de Maylorques, Jaume I, Cròn. 56. E anam tota aquela nuyt ab uent al lebeig, ibid. Que dels quatre vents principals eren engendrats quatre vents altres, ço és saber, exaloch, mestre, grech e labeig, Llull Felix, pt. iv, c. 9. Dorm en ta platja, llebeig amorós, Verdaguer Idilis.
|| 2. En la regió interior del País Valencià, vent del sud (Alcoi, Pego) o del sudest (Biar, Benilloba, Crevillent), o de l'est (Polinyà), segons el grau de confusió amb què les gents de lluny de la mar han après aquest nom essencialment mariner i mediterrani. El vent sudoest hi és anomenat garbí.
|| 3. fig., familiarment, Fam, molta gana de menjar (Tossa). «Hi ha llebeig» o «Corre un bon llebeig»: hi ha molta gana.
    Refr.—a) «Llebeig, aigua veig»: es diu perquè el vent de llebeig és considerat indicador de pluja (val., mall., men.). A Eivissa el refrany és menys afirmatiu: «Llebeig, aigua veig, aigua no veig».—b) «Llebeig? Mariner, perdut et veig» (Altea).—c) «Vent de llebeig, molta mar i peix fresc» (Men.).—d) «Llebeig per a sopar, aigua per a esmorzar» (Sueca).—e) «El llebeig la mou, i el llevant la plou» (Alcoi).
    Fon.: ʎəβべーたεいぷしろん́ʧ (pir-or., or., Maó); ʎeβべーたéʧ (Tortosa, val.); ʎəβべーたə́ʧ (mall., Ciutadella, eiv.).
    Intens.: llebetget; llebetjot; llebetjàs; llebetjada; llebetjol; llebetjó.
    Var. form. ant.: llibeig (Referia aquest uent a la Proença al uent de libeig que feyt hauia, Jaume I, Cròn. 57).
    Etim.: de l'it. libeccio, mat. sign. || 1, derivat del llatí libs i emparentat amb l'àrab labáj, mat. sign. (cf. Vidos Storia 460; Coromines en BDC, xxiv, 77).