Els aiguats de finals d’estiu i tardor

El 80% de les precipitacions intenses es produeixen entre el 20 d’agost i el 15 de novembre

Les rierades són relativament habituals a l’estiu i la tardor / Tossa de Mar / Autor: Jordi Sacasas

Com a regió mediterrània que és Catalunya, els aiguats de tardor s’han anat presentant amb regularitat. De fet, fóra bo de recordar una cèlebre frase, que data del 1966, del famós meteoròleg J.M. Jansà.

Ell fou una personalitat molt destacada en el món de la meteorologia mediterrània. Digué: “la Mediterrània occidental és un racó endimoniadament original, massa autàrquic, massa particular i massa complicat”. Així, els aiguats de tardor prop de la costa catalana són fruit de la peculiaritat meteorològica de la Mediterrània, causada per la seva singularitat geogràfica.

A més a més, val a dir que, aproximadament, considero que un 80% dels episodis de pluges intenses que afecten Catalunya es produeixen durant el que anomeno la temporada de risc, és a dir, el període del calendari comprès entre el 20 d’agost i el 15 de novembre.

Fora d’aquesta època en què és imprescindible, per tant, romandre a atents, només es donen, en conseqüència, la resta de les precipitacions intenses. Tot plegat, en essència, és una mostra d’allò més eloqüent del perill real que porten el final de l’estiu i la primera meitat de la tardor, les setmanes per antonomàsia d’aiguats a casa nostra.

Però, què és un aiguat? És aquella precpitació que té una intensitat per minut superior als dos litres per metre quadrat i que, perfectament, pot comportar inundacions, més locals o més generals, més moderades o més notables.

En aquest context, a continuació us desglosso els factors determinants que provoquen precipitacions intenses o molt intenses a Catalunya, en especial al litoral i prelitoral, les zones més tocades.

La gota freda o DANA

Hores després d’una forta rierada / Tossa de Mar / Autor: Jordi Sacasas

De la gota freda hi ha força confusió entre el gran públic. Sovint, es relaciona el terme amb inundacions, però la gran majoria de gotes no duen precipitacions intenses i la gran majoria de precipitacions fortes no són causades per gotes fredes.

Sí que, de tant en tant, coincideix un aiguat amb la presència d’una gota. I val a dir que el terme es popularitzà a mitjans dels anys vuitanta després d’una sèrie d’episodis de grans precipitacions a la franja mediterrània peninsular.

Ara bé, els darrers anys cada vegada s’està utilitzant més el terme DANA, de manera que ja no s’usa tant el de gota freda. De fet, una DANA, que vol dir una depressió aïllada en nivells alts, i una gota freda, són el mateix fenomen.

I doncs, què són una gota freda o una DANA? Així, entenem per gota freda, gota d’aire fred o DANA una depressió tancada situada a les capes mitjanes de la troposfera amb un mínim de temperatura al seu centre i envoltada d’aire més càlid i que en concretes circumstàncies provoca precipitacions torrencials en la nostra àrea geogràfica.

Fou Köppen qui, l’any 1886, introduí l’expressió gota freda en el vocabulari meteorològic. Tot i això, Sherhag la definí el 1948, una definició encara vàlida avui. El mot prové de la mida petita del fenomen, d’un diàmetre no superior als 500 quilòmetres.

A més, la seva vida sol ser d’uns dos dies, i no tenen reflex en superfície, on no hi ha circulació ciclònica, i fins i tot amb altes pressions pot existir-ne una. Llavors parlem de potents tempestes amb pressions altes.

La formació de la gota o la DANA és la següent. El corrent en jet, situat entre els 40 i 60º en el nostre Hemisferi, pot rebre una injecció d’aire fred que el faci baixar de latitud. Si la injecció és marcada i insistent, un tros de la massa d’aire fred polar es despendrà fins a quedar aïllada del corrent en jet i situar-se en una àrea envoltada d’aire més càlid. És el moment en què tindrem la gota freda o DANA ben establerta, vivint aquesta fins que l’aire càlid del voltant l’absorbeixi i comporti la seva desaparició.

El vent de llevant

Potent avinguda de l’Onyar durant una situació de llevant de tardor / Girona / Autor: Jordi Sacasas

El vent de llevant, d’origen mediterrani, és un altre element de gran importància en la gènesi de precipitacions molt intenses a la costa catalana. Però, per què és el llevant portador de perill a la façana litoral?.

A la pràctica, es tracta d’un vent càlid i molt humit fruit del seu recorregut damunt les càlides aigües mediterrànies. Sent de component est, és en una determinada època de l’any quan pot facilitar la formació de nuclis tempestuosos actius. Aquests necessiten molta humitat en superfície, en les capes inferiors.

L’establiment d’una situació de llevant, sigui marcada o no, pot aparèixer amb facilitat a la primavera i la tardor. De tota manera, ens interessa el llevant de la tardor. A partir de mitjans de setembre és comú que comenci a incidir llevant cap el litoral català, si bé, de vegades, en dates anteriors pot aparèixer la primera situació.

En general, però, és entre mitjans de setembre i mitjans de novembre, amb el màxim anual a l’octubre pel mig, quan els fluxos de llevant poden sovintejar. Aquests, en aquest període, són potencialment perillosos.

Però bé, el vent de llevant per sí sol no durà pluges intenses. Són necessaris uns altres dos factors. L’un, és la comentada gota freda o DANA o, en la seva manca, aire fred sense assolir aquestes característiques, que contrasta amb l’altre factor, l’elevada temperatura superficial del mar.

És interessant comentar que les serralades Litoral i Prelitoral catalanes juguen el seu paper de cara a ajudar a desencadenar  tempestes d’una gran força a la costa i a prop d’aquesta.

De fet, el llevant es veu forçat a ascendir en topar amb totes dues serralades, formant o reactivant els núvols de tempesta, els cúmulonimbus. Per això, és aquí on, normalment, aboquen les quantitats de precipitació més notables. Tot i això, dintre mar poden circular fàcilment, en una d’aquestes situacions de risc, tempestes d’una gran activitat.

La importància de la temperatura de l’aigua del mar

Nuvolades tan considerables com les de la imatge són un clàssic dels finals d’estiu de la costa catalana / Badalona / Autor: Jordi Sacasas

El tercer factor, aquest imprescindible, capaç de generar cúmulonimbus molt potents és la temperatura de l’aigua del mar. Un mar calent afavoreix, i molt, l’evaporació.

La mar Mediterrània, en trobar-se en les latituds mitjanes de l’Hemisferi Nord i pel fet de romandre tancat, pot assolir unes temperatures superficials elevades durant un tros de l’any.

Ens interessa la seva temperatura durant la temporada de risc, remarco que compresa entre finals d’agost i mitjans de novembre i com afecta els fenòmens tempestuosos, si bé costa mediterrània avall el risc s’estableix més tard, però també finalitza amb el calendari més avançat.

Fruit de la forta insolació i les altes temperatures de l’aire dels tres mesos estiuencs, la Mediterrània ha estat capaç d’assolir unes temperatures en la seva superfície molt elevades, gairebé tropicals. Pensem que el mar assoleix temperatures al litoral català, amb l’Estartit com a punt capdavanter en aquestes mesures, de 24 a 26ºC al final de l’estiu.

Llavors, només cal pensar en l’arribada d’una gota freda o d’aire fred sense característiques de gota en alçada, als 5500 metres, o bé que comenci a incidir aire càlid i molt humit de llevant, perquè es desencadeni una situació de risc, juntament amb uns altres dos factors que aviat us esbrinaré.

És a partir de la segona quinzena d’agost quan el temps comença a canviar, quan cal estar a l’aguait. Cal pensar que qualsevol mínim risc de fortes precipitacions convé tenir-lo en compte. En aquest sentit, val més pecar per excés.

Per tant, doncs, la importància de la temperatura del mar per a formar fortes tempestes és vital. Com he anotat, les càlides aigües mediterrànies del final i després de l’estiu són una formidable aportació d’humitat en superfície, factor transcendent per tenir una especial atenció any rere any als mesos de setembre, octubre i, en alguns anys, al novembre. I és que és al setembre quan les intensitats de precipitació són més espectaculars, si bé és l’octubre el mes amb un major nombre d’inundacions a causa d’uns totals recollits més impressionants en els episodis de precipitacions torrencials.

Reactivació de fronts i entrades d’aire fresc

Gegantesc cúmulonimbus calvus marítim de setembre / Badalona / Autor: Jordi Sacasas

Manquen dos factors a no menysprear, ni de bon tros el primer, com a conseqüència del risc que poden dur a la nostra àrea geogràfica. Tant l’un com l’altre cal valorar-los durant la temporada de risc a causa, una vegada més, de les càlides aigües mediterrànies.

La reactivació de sistemes frontals de caire fred en arribar a la costa catalana és prou coneguda dins la meteorologia catalana. Per això, entre mitjans d’agost i mitjans d’octubre en aquest cas, cal desconfiar de tots els fronts freds que ens arriben de l’oest al nord-oest.

Si duen aire fred en alçada, per poc que sigui, cal estar atents. Si el front es reactiva, la formació de tempestes està assegurada, algunes sent de forta intensitat i escombrant les comarques litorals i prelitorals de sud-oest a nord-est, potser comportant alguna inundació local. En el supòsit que el front no es reactivi, un ventall de masses nuvoloses mig taparan el cel de Catalunya, amb una manca quasi total de precipitacions.

D’altra banda, l’arribada d’aire fresc en superfície, i alhora en alçada, encara que no sigui en excessiva quantitat, gràcies a una situació no del tot descarada del nord, podent bascular de direcció lleugerament, és un nou factor a tenir en compte en una determinada època de l’any i en una àrea geogràfica concreta.

D’aquesta manera, les entrades d’aire fresc del nord-oest, nord especialment o nord-est, poden comportar potents xàfecs encara que localitzats entre mitjans d’agost i finals de setembre, amb una especial incidència a la costa barcelonina, en una menor mesura al sud de la gironina.

En aquest sentit, els vespres, com a conseqüència de la marinada establerta insistentment les hores prèvies, que ha aportat humitat, cal tenir-los en compte. De vegades, però, tan sols seran núvols estratificats, del gènere estratocúmuls, els que afectin el litoral.

Les tempestes

Cada tempesta que afecta Catalunya és una de les 45.000 diàries que hi ha al món

Tempesta descarregant a la Catalunya interior / Aeroport del Prat / Autor: Jordi Sacasas

Una tempesta és un fenomen meteorològic espectacular consistent en la combinació d’aparell elèctric i precipitació, sigui en forma de pluja, calamarsa o pedra, i fins i tot vent.

Tot i no ser una de les àrees del món més predilectes pels fenòmens tempestuosos, Catalunya pot ser qualificada com una regió força tempestuosa. Hem de pensar que cada tempesta que afecta Catalunya forma part de les 2.000 que hi ha a la Terra en un moment qualsevol, de les 45.000 diàries o dels 16 milions anuals.

Distribució espaial, estacional i intensitats de les tempestes a Catalunya

HIVERN

Cúmulonimbus hivernal format a causa d’una massa d’aire fred polar / Pla d’Urgell / Autor: Jordi Sacasas

L’hivern és l’època amb un nombre menor i intensitat de les tempestes en la nostra geografia fruit de les temperatures més aviat baixes de l’aire i la poca escalfor del mar.

Les famoses tempestes de mitja tarda del Pirineu català no es presenten. Tan sols no és de descartar-ne alguna a la comarca del Ripollès, a la tarda i en la seva àrea oriental i sud-oriental. En situacions sinòptiques del sud a l’est, ben inestables, tampoc podem descartar algun fenomen tempestuós, amb neu fins i tot, al vessant mediterrani de la serralada, sense preferència horària. Quant a les terres interiors, alguna pot presentar-se a prop del prelitoral durant situacions en què ens afecti la massa d’aire mediterrània, especialment en els inicis de desembre. A les serres de la Serralada Prelitoral algun nucli és possible de presentar-se durant les adveccions de llevant.

A les àrees litorals, en els inicis de desembre i a causa d’un mar encara no del tot fred, cúmulonimbus no especialment potents de vegades acompanyen situacions de mal temps de llevant. Més endavant, aquesta possibilitat és més minsa. Finalment, el sector comprès entre el Maresme, el Vallès Oriental, la Selva, el Gironès, el Pla de l’Estany, la Garrotxa i el Baix Empordà, durant les entrades fredes del final de l’hivern, sobretot ja entrat el març, poden congriar-se nuvolades tempestuoses algunes tardes, això sí, fàcilment amb calamarsa.

PRIMAVERA

Activa tempesta de maig a les comarques nord-orientals / Aeroport del Prat / Autor: Jordi Sacasas

Una vegada l’hivern l’hem deixat enrere, encetem la primavera, època moderadament tempestuosa en bastants sectors de Catalunya, fins i tot acusadament en la segona meitat d’aquesta en una àrea força àmplia que ara anomenaré.

Començant pel Pirineu, cal dir que l’àrea gironina presenta un major nombre de tempestes que la zona barcelonina i lleidatana, corresponent-ne la majoria durant les tardes. De fet, les típiques tamborinades de mitja tarda en aquestes zones inicien la temporada entre finals de març i primers d’abril, sobretot al sector gironí. En aquesta mateixa àrea, durant les irrupcions d’aire fred tanmateix se’n presenten amb calamarsa, fins i tot amb neu a les cotes mitjanament altes. El maig i la part del juny pertanyent a la primavera és francament tempestuós en molts indrets, localment amb tamborinades d’una certa intensitat.

Quant a l’interior, les planes de Lleida no enregistren un nombre elevat de tronades, tot i que hi ha el risc de pedregades que puguin causar danys a l’agricultura. Contrasten de ple amb les terres de l’interior de Girona i del nord-est de Barcelona, terres notablement tempestuoses al maig, si bé prèviament durant les primeres calors i les entrades d’aire frescot fàcilment ja n’han aparegudes, en aquest darrer cas sovint amb calamarsa. Algun d’aquests fenòmens de vegades assoleix una certa intensitat, corresponent la majoria d’elles a les tardes, avançant ja més esporàdicament cap a la Catalunya central. Al maig, a la zona dels Ports, els primers nuclis tempestuosos de tarda són una realitat.

Finalment, a la costa, el sector més tempestuós correspon entre el Maresme i el Baix Empordà, especialment al maig i primers de juny, si bé prèviament també són probables fenòmens en episodis de mal temps, localment un pèl intensos. Al Barcelonès, la probabilitat de tronades augmenta amb el pas de les setmanes. A mesura que anem davallant per la costa, la possibilitat de tamborinades va baixant, així com la seva entitat, llevat de l’àrea propera als Ports, amb un increment de l’activitat tempestuosa al final de l’estació. 

ESTIU

Fotogènic i admirable cúmulonimbus estival / Badalona / Autor: Jordi Sacasas

L’estiu és l’estació per excel.lència en nombre de tempestes, però no per la seva violència. De fet, el més important a destacar són les famoses i repetitives tempestes de tarda al Pirineu català. És l’àrea del Ripollès la més tempestuosa a l’estiu, encara que arreu de la serralada hi sovintejen. Només cal esmentar que l’estació més plujosa a una gran part del Pirineu català és l’estiu per adonar-nos-en de la freqüència i activitat de les precipitacions tempestuoses de tarda.

El juny i l’agost solen ser més tempestuosos que el juliol, tot i que aquest ho és i força, amb intensitats sovint elevades a l’agost, anant de baixa en avançar el setembre. Uns matins assolellats a l’alta muntanya són de mal fiar en aquests mesos esmentats.

Pel que fa a l’interior, trobem dos sectors especialment regats per les tamborinades. L’un, és el sector de la Garrotxa, el nord d’Osona, les Guilleries i, més indirectament, el Montseny. Aquest sector és bastant tempestuós a l’estiu, preferentment a les tardes, de vegades amb nuclis d’una certa intensitat. Al voltant de les zones esmentades, les tronades s’hi presenten relativament sovint, encara que amb una menor freqüència.

L’altre sector és l’àrea del Ports. És un sector bastant tempestuós a l’estiu, gairebé sempre descarregant a la tarda, sent aquesta la segona zona catalana no pirinenca més remullada pels cúmulonimbus. Al pla de Lleida la manca de tronades hi és gairebé total, augmentant en nombre i intensitat a mesura que avancem en línia recta cap a la subcomarca del Lluçanès.

Finalment, la costa catalana presenta una àrea moderadament tempestuosa al juny i l’agost, no al juliol, sent aquesta  la compresa entre entre l’Alt Empordà i el Maresme i durant les tardes.

Convé no oblidar, ni de bon tros, la possibilitat de fortes tempestes a mesura que avança l’agost i entrant al setembre en àmplies àrees costaneres, esdevenint probablement els primers episodis de risc. La zona litoral propera als Ports és afectada per diverses tamborinades al llarg de l’estiu. I he comprovat que els xàfecs que afecten la costa catalana ara són més poderosos que en relació un grapat d’anys enrere.

TARDOR

Les càlides aigües mediterrànies de la tardor generen grans núvols amb facilitat / Badalona / Autor: Jordi Sacasas

La tardor no és un període especialment tempestuós a Catalunya, però les que assoleixen una major violència es presenten en aquesta estació. Al Pirineu són possibles episodis de precipitacions tempestuoses intenses, especialment a mesura que avança l’estació, amb possibilitat de perilloses crescudes del rius, associades a situacions de mal temps del sud o de llevant. A mitjans o finals de setembre finalitza, en general, la temporada de tronades de tarda a la serralada.

L’interior no presenta l’índex de tamborinades de l’època estival. Les dues zones anomenades anteriorment i afavorides per aquests fenòmens a l’estiu, la possibilitat de presentar-se’n és força més baixa, almenys pel que fa a la regularitat, no a la intensitat atès que aquesta pot assolir valors més elevats.

De fet, les precipitacions de tarda desapareixen lentament al llarg del setembre, si bé cap al nord-est de Barcelona i interior de Girona, coincidint amb fluxos frescots o tongades de calor, se’n produeixen calendari enllà. Compte, però, amb les situacions delicades de la tardor, podent aquestes abocar precipitacions d’una forta intensitat, algunes ocasionant problemes. El sector prelitoral és, en aquest sentit, bastant delicat.

La zona geogràfica estrella de la meteorologia de tardor a Catalunya és el litoral. És ara quan he d’esmentar les situacions de risc que, bastants anys amb facilitat, es presenten amb regularitat just entrar a la tardor i fins a mitjans de novembre. Convé recordar, a causa de la transcendència dins la meteorologia catalana, la probabilitat de nuclis tempestuosos d’una gran significació al litoral. Anys en què les tempestes només causen alguns problemes locals contrasten amb anys en què duen estralls, amb inundacions i víctimes.

L’Alt Empordà sol ser on s’enregistren els totals de precipitació més elevats durant alguns dels episodis, si bé la comarca famosa per excel.lència en parlar de potents tempestes és el Maresme, històricament afectada per ensurts.

Calamarsades i pedregades

La diferència entre la calamarsa i la pedra

Les calamarsades i les pedregades són fenòmens similars, però alhora diferents. Totes dues són precipitacions sòlides que es desprenen d’un núvol gegantí, generalment un cúmulonimbus.

Però tot i que en ambdós casos són grans de glaç, cal diferenciar-ho per la mida. D’aquesta manera, la calamarsa són grans de gel inferiors al mig centímetre, mentre la pedra són superiors a aquest mig centímetre.

Les calamarsades i les pedregades, precipitacions típiques de l’estiu

Tempesta de tarda estival amb una notable calamarsada / Ripoll / Autor: Jordi Sacasas

Les calamarsades i les pedregades en una determinada època de l’any i en un determinat sector geogràfic hi tenen un paper destacat. Així, sense anar més lluny, el Pirineu, durant l’època estival, és una àrea on hi sovintejen les calamarsades i les pedregades acompanyant les repetitives tempestes de tarda. Un bon nombre d’aquestes duen qualsevol dels dos fenòmens, encara que no totes. Cal, doncs, que els muntanyencs estiguin força a l’aguait.

Fora del Pirineu, el nombre de dies en què s’enregistren aquests fenòmens davalla considerablement pel fet del menor nombre de fenòmens tempestuosos, tot i que són susceptibles de presentar-se en àrees agrícoles, com al pla de Lleida, amb una alta probabilitat de danys. No és gens estrany que durant l’estiu algunes pedregades causin pèrdues en àrees agrícoles.

Fora de l’estiu, durant la primavera de fet, un nombre relativament elevat de cúmulonimbus que descarreguen a les comarques barcelonines i gironines, no tant a les lleidatanes i les tarragonines, duen aquests tipus de precipitació sòlida, sobretot al maig i també podent aparèixer en zones agrícoles.

Les precipitacions sòlides que ara analitzo són força estranyes a la tardor i l’hivern, no arriben a adquirir gaire rellevància i, les escadusseres que hi ha, es circunscriuen entre les comarques de Barcelona i Girona.

Formació de la calamarsa i la pedra

L’origen de la calamarsa i la pedra rau dins el potent nuvolot convectiu. A causa dels corrents ascendents i descendents que comporta la nuvolada, les gotes d’aigua dins els seus viatges a l’interior del núvol van adquirint una capa de glaç en cadascun d’aquests trajectes. Quan ja no poden mantenir-se més a l’aire, es desprenen violentament cap al sòl.

Les torbonades

Què són les torbonades i les línies de torbonada?

Les torbonades les podem considerar, perfectament, com un dels fenòmens violents per excel.lència que s’enregistren en la geografia catalana.

De fet, una torbonada consisteix en l’arribada d’un complex actiu, generalment tempestuós, que duu associat precipitacions notables, aparell elèctric, i sobretot, un gir brusc i violent del vent cap a una direcció indeterminada i una velocitat important.

Quan s’ajunten una sèrie d’aquests espectaculars fenòmens, parlem de línia de torbonada, en general, a Catalunya, avançant d’oest a est i sovint precedint un sistema frontal fred.

Les torbonades van associades a tempestes actives

Torbonada escombrant el Barcelonès / Badalona / Autor: Jordi Sacasas

L’àrea de torbonada, la majoria de vegades situada en la part davantera del cúmulonimbus, és un fenomen prou espectacular. L’espècie de núvol arcus es troba en la fosca base de la nuvolada.

Es tracta d’un cel que es recargola fruit del vent associat, d’un color fosc intens i que, en conjunt, no comporta precipitació apreciable ni la caiguda de potents llamps. De tota manera, gotes grosses com punys són probables, més difícil ja els llamps.

La cortina de precipitació intensa arribarà amb el cel uniforme gris plom. Les torbonades menys espectaculars de vegades no van associades a cúmulonimbus, tot i que la gran majoria formen part d’un complex tempestuós.

El final de l’estiu pot portar torbonades

Majestuós i sensacional cúmulonimbus arcus entrant a la costa / Badalona / Autor: Jordi Sacasas

L’època predilecta de cara a l’aparició del fenomen la trobem en la segona meitat de l’estiu i l’inici de la tardor. De fet, bé poden aparèixer a l’àrea pirinenca, interior o costanera. És més fàcil la seva aparició durant la tarda, si bé en d’altres franjes horàries de la jornada són possibles.

Independentment de venir acompanyades per fronts freds que es reactiven en arribar a Catalunya, alguns potents nuclis tempestuosos de tarda de l’estació càlida poden desencadenar torbonades, sobretot a l’agost, mes en què els fenòmens violents hi solen tenir lloc.

A la costa central catalana acompanyen nuvolades de procedència sud-oest, girant el vent brusca i violentament de cara la direcció d’on prové la tempesta. Durant l’hivern, les torbonades són molt estranyes, no tant de cara la primavera, quan alguna en pot aparèixer en punts de l’interior del país acompanyant tempestes actives.

Els esclafits

Els esclafits, fenòmens violentíssims

Els esclafits, anomenats downburst en anglès i reventón en castellà, són, probablement amb els tornados, el fenomen meteorològic més violent que podem tenir a Catalunya.

A banda de dir que s’han començat a estudiar i a popularitzar entre els estudiosos de la meteorologia en els darrers anys, és convenient desglossar el significat del terme.

Què és un esclafit?

En essència, un esclafit és un descens d’aire sobtat i violent que es desprèn d’un núvol de tempesta, cosa que es tradueix, en superficie, en una fortíssima ventada, capaç de ser realment huracanada.

Per fortuna, els esclafits no són del tot habituals a casa nostra, malgrat que les seves conseqüències, quan ocasionalment es produeixen, poden ser greus, fins i tot, en episodis extrems, catastròfiques.

És evident que, amb aquesta darrera afirmació, no pretenc exagerar ni espantar ningú. És ben cert: els esclafits són violentíssims.

Els esclafits poden portar vents propers als 200 Km/h

Sempre vinculats a cúmulonimbus actius o molt actius, ja podem intuir que les possibilitats més elevades d’aparició del fenomen es donen durant l’època álgida de tempestes, això és, en uns mesos determinats. Així, al maig, al juny, l’agost i al setembre no són descartables, per enlloc, aquests fenòmens.

Val a dir que no tenen preferencia horària, per bé que, com que la majoria de tempestes es produeixen a la tarda, hi ha més números que es produeixin en aquesta part de la jornada.

A part, les àrees que els poden rebre de manera més habitual són les de l’interior, atès que és en aquest ampli grup de comarques on hi ha hagut el nombre de casos més elevat. I un detall és prou clar: les ràfegues de vent poden ser de rècord total. No debades, hi ha hagut registres que han superat els 150 Km/h, una dada ja ben clara de la contundencia d’aquests fenòmens de temps certament sever.

Tornados i mànegues

Tornados i mànegues, fenòmens agermanats

Interessantíssima mànega penjant d’un cúmul molt desenvolupat / Aeroport del Prat / Autor: Jordi Sacasas

Un tornado és un fenomen devastador, d’una violència extrema, consistent en un embut que penja d’una gran nuvolada amb vents d’una violencia increïble. En canvi, anomenem tromba marina o mànega al mateix fenomen, encara que produït damunt del mar i, normalment, de menys violència.

Els tornados més famosos del món tenen lloc als Estats Units, i s’empra l’escala Fujita per establir-ne, en qualsevol indret del planeta, la intensitat.

Els tornados són més aviat estranys a Catalunya, tot i que rar és l’any en què no se’n produeix un de feble intensitat en l’escala.

Encara és una incògnita quin és el mecanisme concret que genera aquests fenòmens que poden dur vents de 500km/h. En canvi, les mànegues no són tan rares davant la costa catalana atès que cada any se n’observen.

Teoria dels tornados i mànegues a Catalunya

Preciosa mànega davant del litoral de Badalona / Autor: Jordi Sacasas

Malgrat que el país per excel.lència en aquests fenòmens és, i ho subratllo, els Estats Units, a Catalunya és un fenomen relativament rar, però no insòlit. Les trombes marines són tanmateix anomenades en la nostra àrea geogràfica com a mànegues, cap de fibló en el supòsit que no arribin a tocar l’aigua.

De mànegues en tenim més notícies que de tornados. Això permet pensar que les primeres sovintejen més que els segons. De tota manera, tot i tenir constància de tornados a Catalunya tan sols de tant en tant, experts en la matèria opinen que se n’enregistren més dels què n’arribem a tenir notícia.

Cal dir que el risc d’un fenomen d’aquesta entitat, encara que en la gran majoria d’ocasions es situarà dins la modèstia relativa dels nivells inferiors de l’escala del mestre Fujita, es produirà dins de complexos tempestuosos, encara que penjant d’una àrea del cúmulonimbus sense gaire incidència en precipitació i aparell elèctric.

L’època predilecta de cara al risc de tornados és situada entre el final de l’estiu i l’inici de la tardor. El seu possible torn d’aparició és optar entre el migdia i la tarda, justament quan és més probable la presència d’un cúmulonimbus que el pugui desencadenar. Per això, fora d’aquesta franja horària el nombre de possibles tornados davalla justament perquè el nombre de nuclis tempestuosos, en general, és menys significatiu.

El perquè de l’època predilecta de risc és evident. Entre finals de l’estiu i els inicis de la tardor, la formació de cúmulonimbus potents és una realitat any rere any. D’aquesta manera, fora d’aquesta època de l’any, el nombre de tempestes és menor, més difícilment desencadenadores de tornados. Però, en tot cas, és possible un tornado en una ciutat catalana? La resposta és afirmativa. Ara bé, les possibilitats són mínimes. Val més no pensar en el pànic i la destrucció que l’embut comportaria. De fet, costa d’imaginar un tornado passejant-se per la Plaça Catalunya…

D’altra banda, les mànegues són relativament comunes enfront de la costa catalana. No endebades, cada any en tenim constància. Val a dir que l’estació de l’any en què s’enregistra el màxim percentatge la trobem a cavall de l’estiu i la tardor. De fet, entre finals d’agost i finals d’octubre en correspon, de llarg, el major nombre.

El motiu rau en què en aquest delicat període del calendari la formació de potents nuvolades és elevada cada any damunt del mar. Sota d’una d’aquestes, podem arribar a  observar com penja una mànega d’aquest complex nuvolós situat pocs quilòmetres davant la costa.

En aquest cas, no remarco una franja horària d’especial risc. El motiu el trobem en què damunt del mar la presència de grans nuvolades no es comporta com a terra ferma. De fet, penjen d’una zona de la nuvolada on no s’hi enregistra apreciable precipitació ni aparell elèctric. De tant en tant, alguns embuts s’han atrevit a fregar o entrar a les platges catalanes.

La tramuntana i el mestral

La tramuntana i el mestral, els vents violents per antonomàsia

Defineixo la tramuntana i el mestral com dos dels vuit vents genèrics que, de manera regular, bufen a Catalunya, sent aquests de procedència nord i nord-oest respectivament i probables d’assolir grans intensitats.

A més a més, d’aquests vuit vents genèrics són els que ho fan amb una major violència. Fruit de la seva força huracanada, els considero com a fenòmens violents.

Formació de la tramuntana i el mestral

Tramuntana huracanada a Portbou / Autor: Jordi Sacasas

La violència d’aquests vents és una conseqüència directa de la canalització a què són sotmesos. En el cas dels impetuosos vents del nord, es canalitzen entre dos sistemes muntanyosos d’una gran importància, amb l’ajut d’un de menor.

Aquests vents davallen de terres franceses, sovint enllà, i en el seu recorregut es troben amb els mítics Alps i el Massís Central francès i, un tros avall, amb la serralada pirinenca. La força del vent va en augment a mesura que el Pirineu va quedant més a prop. D’aquesta manera, les terres situades entre ambdós sistemes i les situades més al sud i a orient, reben l’embat d’un vent que ha quedat clarament canalitzat i, per tant, ha vist incrementada la seva força.

En el cas del vent del nord-oest, anomenat cierzo abans d’entrar en terres catalanes, la formació i l’increment de la velocitat és similar. En aquest cas, els sistemes muntanyosos juguen també un paper fonamental. És el segon exemple de canalització a gran escala present a Catalunya. El Pirineu juga el seu paper per segona vegada.

Ara, però, trobem la novetat del Sistema Ibèric, clarament orientat de nord-oest a sud-est. Per tant, entre ambdues serralades, el vent, que entra pel Cantàbric oriental, es veu canalitzat incrementant progressivament la seva força a mesura que avança cap a la Mediterrània, assolint la màxima violència en arribar a aquesta.

Les regions geogràfiques on els vents protagonistes són huracanats són fàcils de deduir atès les explicacions acabades d’exposar. En el cas de la tramuntana, pel que fa en l’àmbit català, i fora del sector d’alta muntanya, la Costa Brava rebrà directament l’embat imponent, encara que l’interior de l’Alt Empordà també en serà afectat, i no tant del Baix Empordà. De vegades, arriba a Girona. Molt de tant en tant, arriba a la costa barcelonina. Fora de Catalunya, el Roselló i Menorca són àrees especialment ventilades.

En el cas del mestral, anomenat serè al Pla de Lleida i cerç a l’àrea més meridional, les zones predilectes són, en especial, les comarques de l’Alt Camp, el Baix Camp, el Baix Ebre i el Montsià. Són comarques especialment ventades. Les zones del voltant, sovint afectades pel mestral, no assoleixen unes intensitats de vent tan huracanades. La tramuntana aquí hi és desconeguda.

Situacions sinòptiques de tramuntana i mestral

Ratxes molt violentes de tramuntana embestint Llançà / Autor: Jordi Sacasas

Les situacions sinòptiques d’establiment de la tramuntana i el mestral són clares. És imprescindible una advecció del nord en la seva totalitat, del nord al nord-oest, del nord al nord-est o bé tan sols del nord-oest.

En les situacions del nord, les dues regions geogràfiques esmentades rebran amb una total seguretat, tot i que assegurar fets en meteorologia catalana és un risc, l’embat dels vents. En adveccions del nord al nord-oest, el mestral bufarà de ben segur a les terres del sud, sent possible que a la tramuntana li costi d’entrar. En canvi, en presència de fluxos del nord-oest, el mestral serà impetuós, mentre la tramuntana difícilment entrarà, encara que al nord del Cap de Creus el vent del nord-oest hi pot bufar amb ganes.

Sabem que, en l’Hemisferi Nord, l’aire gira en sentit horari al voltant de les altes pressions i en sentit antihorari al voltant de les baixes. Per tant, veiem que, a grans trets, és necessària una depressió a orient i un anticicló a occident. Dit d’una altra manera, és una forma de posar en pràctica la llei de Buys-Ballot. El joc entre ambdós centres d’acció és el que fa incidir el flux de vents cap a nosaltres.

A Catalunya es presenten diverses situacions sinòptiques probables d’establiment de la tramuntana i el mestral. N’exposo tres de clàssiques.

Un primer exemple el trobem amb el pas d’un sistema frontal de caire fred llançat per una depressió del Front Polar que circula per latituds més elevades. Darrere el front entren ambdós vents, enviats per la formació d’una petita baixa una vegada aquest s’ha allunyat Mediterrània enllà i per l’anticicló subtropical de les Açores en el seu moviment d’aproximació a Galicia.

Un segon exemple ben bé podria ser el pas d’una baixa, de procedència oest, per damunt nostre. En el seu camí costa catalana enllà, agafant rumb a Còrsega, fa incidir una massa d’aire frescota del nord a nord-est, més aviat marcada si la baixa és prou fonda. Alhora, l’anticicló, tanmateix com abans, entra per Portugal i Galícia.

Finalment, un tercer exemple consisteix en l’entrada d’una massa d’aire fred d’origen polar directament cap a nosaltres. D’aquesta manera, mentre una o dues depressions són situades entre el nord d’Itàlia i el nord-oest d’Alemanya, un potent anticicló, fàcilment amb pressions superiors als 1030 hPa però menys potent que els excepcionals anticiclons que es col.loquen a Escandinàvia i que implusen aire gèlid rus cap a Centreuropa, és situat de nord a sud a l’Atlàntic. Entre tots dos centres d’acció, es produeix una bona davallada de la temperatura acompanyada d’una forta tramuntanada i mestralada.

Meteorologia associada a la tramuntana i el mestral

Mar encesa al cap de Creus / Llançà / Autor: Jordi Sacasas

En un pla general, la tramuntana i el mestral són associats a masses d’aire fredes i eixutes a causa de la seva regió de procedència i/o del seu recorregut per damunt de la superfície terrestre. Així, el temps associat mentre aquests bufen sol ser asolellat, encara que amb alguns matisos.

És important destacar que la comarca de la Vall d’Aran, fruit de la seva orientació, en fluxos de tramuntana i/o mestral, serà clarament afavorida per precipitacions, siguin d’aigua o de neu. Al voltant d’aquesta contrada, les precipitacions seran menys probables i la nuvolositat més trencada com més al sud i orient del Pirineu, fins i tot amb un ambient ben assolellat i transparent. En aquestes situacions, sovint serà ben diferenciada la cara sud pirinenca de la cara nord.

A causa de la influència descarada de la tramuntana, l’Alt Empordà enregistra unes precipitacions mitjanes inferiors que la veïna Baix Empordà. Tan sols quan la depressió estigui propera, malgrat bufar tramuntana, els cel pot ser cobert i, fins i tot, amb algunes precipitacions. De vegades, però, ens podem adonar del límit del vent en observar el cel tapat per un cantó i, mirant cap al nord, un cel clar i diàfan.

Quan el cel clar és més o menys general, la serra de les Alberes pot tenir com a barret un llarg núvol lenticular del gènere estratocúmulus. Fins i tot, mitjançant aquest conegut núvol, podem deduir que el vent és a punt d’entrar encara que estigui mig ennuvolat i no es mogui ni una fulla. Lògicament, es tracta d’un núvol orogràfic. Cal dir que, amb tramuntanada, la visibilitat esdevé excepcional, la humitat davalla ràpidament i, ben sovint, el cel és serè.

De manera similar, cap a les terres meridionals, els Ports anuncien quan el mestral és a punt d’entrar. Al capdamunt, hi queda establert un curiós barret anomenat la cella. Tanmateix, encara que faci hores que el vent bufa el barret hi pot romandre.

A la pràctica, el mestral s’encarrega d’escampar ràpidament la nuvolositat, deixant amb facilitat un cel serè, una visibilitat excepcional, una baixa humitat relativa i fent davallar la temperatura, bàsicament el mateix que a l’Empordà. Aquí, a més, encara és més rar que el vent protagonista dugui un temps tapat.

Els torbs de les zones altes del Pirineu

El torb, el fenomen violent per antonomàsia a l’alta muntanya

Torb considerable provocat per una ventada del nord al pic de Noufonts / Núria / Autor: Jordi Sacasas

Les zones altes del Pirineu, en plena alta muntanya, durant una bona part de l’any poden estar sotmeses a dures condicions meterològiques. El vent n’és, en aquest sentit, un dels principals protagonistes. En essència, el bellísim Pirineu català es troba farcit de cims desprotegits i d’una notable alçada enfrontats a aquestes condicions.

Amb l’objectiu de definir el terme torb, allò que en castellà s’anomena ventisca, he de dir que és aquell fenomen que consisteix en un vent que aixeca la neu del terra. I crec, a part, que és convenient diferenciar-lo entre torb moderat i torb fort, i posats a classificar-los, potser, també, torb gegant.

La intensitat del torb depèn de l’estat de la neu, o sigui, si aquesta acaba de caure el torb serà més sever, i la força del vent. Estrictament, convé advertir de la perillositat dels torbs a les zones més altes del Pirineu, que podrien portar problemes a muntanyencs imprudents. I és que, sobre el terreny, el torb augmenta de manera exagerada la sensació de fred i redueix notablement la visibilitat horitzontal, i, amb aquesta, és possible una pèrdua de l’orientació.

Els torbs gegants, propis dels cims del Pirineu català

Masses de neu aixecada i arrossegada pel vent al puig Cerverís / Ribes de Febrer / Autor: Jordi Sacasas

Diverses dades de velocitat del vent proporcionades per les estacions meteorològiques d’alta muntanya, donen fe de la violència extrema que pot assolir el vent en les cotes altes de la serralada. De fet, s’han enregistrat ràfegues impressionants superiors als 200 km/h, unes ventades tremendes que han fet tremolar els fonaments dels cims del nostre Pirineu català. Ara bé, superar els 200 Km/h tampoc és el més habitual, però, en qualsevol cas, un vendaval seriós a l’alta muntanya pot assolir, almenys, els 150 Km/h.

Cal notificar que la comarca pirinenca més ventada és el Ripollès. La causa n’és el fet de trobar-se a tocar del radi d’acció del canal de tramuntana que baixa des de França i desemboca al Roselló i a l’Empordà.

Per exemple, pics com el Puigmal i el Bastiments els podem veure com els reis del vent a casa nostra. La tramuntana, doncs, hi pot ser increïble, malgrat que a molts altres cims culminants de l’àmbit català de la serralada les ratxes del nord-oest o de l’oest també hi poden ser severíssimes. I un darrer detall: els cops de vent més violents es presenten a la tardor, l’hivern i la primavera. L’estiu, per tant, no porta grans ratxes.

Temporals marítims

La dificultat mediterrània per congriar grans temporals

La Mar Mediterrània, en ser tancada i relativament petita, és complicat que generi temporals molt seriosos. Ben diferent és, però, el proper Oceà Atlàntic, on no són estranys temporals amb ones de més de deu metres d’alçada. Tenim la sensació que la Mediterrrània és tranquil.la. De fet, ho sol ser, però això sí, quan s’esvalota ho fa i de debò.

Els vents en relació els temporals

Bonica perspectiva d’un temporal de mar de gregal / Montgat / Autor: Jordi Sacasas

Sabem que el vent és aire en moviment. El vent és el causant dels moviments al mar, les onades. Sovint, es relaciona vent fort amb temporals i vent feble amb tranquil.litat al mar. Són uns aspectes que mereixen uns matisos, que prou que els exposaré.

Anem a veure com els diferents vuit vents genèrics a Catalunya mouen el mar.

Començant pels vents del primer quadrant, és l’hora d’anomemar la coneguda tramuntana. Com hem vist, és capaç d’assolir grans velocitats, però no per això arriba a generar ones gegants. La causa la trobem en el modest recorregut que aquesta fa per sobre el mar. Malgrat tot, a l’Empordà es parla de mar encesa durant les potents tramuntanades fruit de la quantitat d’escuma que se’n desprèn de les ones. És ben cert: l’aigua, en un espectacle visual solemne, és capaç d’aixecar-se.

Després de la tramuntana trobem el gregal, capaç d’assolir elevades velocitats, però ja no tant, encara que fàcilment amb ones d’una major consideració. El llevant mereix un comentari a banda atès el nombre de temporals que genera.

Els temporals del sud-est són força estranys. Sí que, veient un mapa d’isòbares, ens adonem que en superfície el flux de vent ve del sud-est, tot i que a la costa catalana hi sol bufar en aquests casos de llevant.

Seguint el camí per la rosa dels vents o rosa nàutica, és el moment de parlar del vent del sud, anomenat migjorn o garbí gairebé arreu. No es tracta, ara, de parlar de la simpàtica marinada. El vent del sud acompanyant situacions a escala sinòptica pot esdevenir en un potent temporal marítim, especialment a la Costa Brava. No endebades, han estat enregistrats diversos grans onatges del sud.

Les adveccions del sud-oest díficilment esdevenen en importants temporals, tot i que onades de consideració són ben probables. En aquest moment de l’estudi dels temporals a la mar a Catalunya, arribem als vents pròpiament terrers. Tant el ponent com el mestral són incapaços de generar onatges d’importància. Lògicament, el motiu rau en què el recorregut per damunt del mar és nul. Els vents terrers mai duen una alteració notable. Adonem-nos-en, però, en què el mestral fàcilment assoleix cops de 100km/h a les terres del sud i l’onatge present tan sols és moderat.

Hem vist, doncs, que una ventada no sempre, ni de bon tros, és senyal de mala mar. Fins i tot amb vents febles o encalmats podem arribar a observar mar de fons. Quan una tramuntanada huracanada s’abat a l’Empordà, la costa central és afectada per una moderada mar de fons. Tanmateix, si bufa el vent a alta mar, però en terra hi bufa un lleuger alè, la mar de fons hi és ben probable. Així, en manca de situació advectiva, és a dir, manca d’un vent dominant, tan sols amb l’allunyament d’un front reactivat que ha comportat tempestes al litoral i a alta mar, es presenta una certa mar de fons.

Les llevantades

Les llevantades, sempre tan rellevants i ovacionables / Badalona / Autor: Jordi Sacasas

Ja he assenyalat la facilitat del vent de llevant per aixecar ones potents a la costa catalana fruit no tant de la seva força sinó més aviat del llarg recorregut del vent fins a arribar-nos.

El llevant, en essència, és conegudíssim i pertany de ple a la rosa dels vents que forma part de la meteorologia marítima catalana. El llevant és un dels vents més famosos a Catalunya i, alhora, el més temut i respectat per la gent de mar. Les seves intensitats rarament assoleixen els 100 km/h, tot i que les típiques llevantades duen vents de 60 a 80 km/h en la majoria d’ocasions.

El vent de què parlo és tebi i molt humit. Per aquest motiu, la situació meteorològica sol ser moguda i caracteritzada pel mal temps, sovint amb precipitacions freqüents. Aquestes precipitacions poden assolir intensitats fortes o molt fortes durant els llevants de la tardor.

Molt estrany és l’any en què no es presenta cap llevantada, fenomen que també podem batejar com a temporal de llevant. La seva incidència es concentra a la primavera i la tardor, més difícilment a l’hivern i realment complicat a l’estiu. I convé no passar per alt que, en ocasions, les llevantades fan ballar les previsions meteorològiques.

Èpoques de temporals marítims

Onades notables trencant al port olímpic de Barcelona / Autor: Jordi Sacasas

Els temporals al mar gaudeixen d’unes èpoques d’una major probabilitat d’aparició i d’unes èpoques de menor probabilitat. Van associats en relació amb les estacions de més o menys moviment meteorològic.

En primer lloc, he de dir que, a causa de l’acusat moviment atmosfèric que en general tenen les estacions de transició, la primavera i la tardor gaudeixen d’un major percentatge. Poc corrent és la primavera o la tardor en què no apareix un temporal notable, generalment de llevant. És en aquestes èpoques quan solen dur més desperfectes a les platges i infraestructures associades. De fet, en una tardor podem trobar-nos amb diversos temporals.

Contràriament, és a l’hivern i a l’estiu quan el percentatge és relativament baix i quasi nul, respectivament. Malgrat això, un temporal estival, i que encara que siguin moderats n’hi pot haver, és sinònim de desgràcies entre banyistes poc prudents.

Situacions meteorològiques de temporals

El mar, menjant-se les platges de Badalona / Autor: Jordi Sacasas

Exposo, a continuació, un petit catàleg de situacions sinòptiques capaces de generar temporals matítims.

D’entrada, val a dir que hi ha anticiclons capaços de dur un temporal moderat. Pensem en una alta situada al sud d’Alemanya fent joc amb una baixa acostant-se al golf de Cadis. L’anticicló pot estar llançant un lleuger flux de llevant diversos dies consecutius. Encara que el llevant sigui feble, la seva persistència i recorregut poden dur ones relativament altes.

Els fluxos de llevant que sí duen un onatge de debò són aquells en què la depressió és situada bé cap a l’Estret de Gibraltar o cap al sud de les Balears. Llavors, si la baixa és prou fonda, la llevantada pot ser de les que es recorden. En aquests casos, fàcilment poden generar-se ones de, com a mínim, quatre metres d’alçada. La baixa, en allunyar-se cap a l’est, deixarà de fer incidir la llevantada fins que, una vegada el temps s’ha calmat, en restarà mar de fons en progressiva davallada.

Pensem en una depressió fonda situada a Galícia. L’advecció, en aquest cas, serà del sud, sent segurament d’importància. Per tant, el corrent del sud força marcat durà un bon temporal a la costa catalana, sobretot cap al nord. Quan es presenta aquesta situació les ones poden arribar a esdevenir realment potents, especialment si el flux es perllonga.

Ciclons tropicals a Catalunya?

Per què les restes dels huracans del Carib arriben a Europa?

Malgrat que algunes depressions del Front Polar són d’una gran força a l’Europa occidental, no es tracta d’huracans encara que de tant en tant hi hagi hagut confusió en aquest sentit. A Europa, però, sí que any rere any arriben les restes de la majoria que han dut la destrucció al Carib, i ocasionalment, fins i tot, toquen la pensínsula Ibèrica.

Després de néixer enfront del Cap Verd africà i d’agafar rumb cap a les Antilles, una vegada aquí poden agafar qualsevol de les distintes trajectòries possibles. En el cas dels que passen prop de les Bahames, no pas els que es dirigeixen al Golf de Mèxic o Centreamèrica, agafen rumb nord-est per acabar dins el corrent de vents de l’oest de les latituds mitjanes. Així, en pocs dies, convertits en depressions sense perill llevat d’alguns que afecten les illes Açores, arriben a les costes atlàntiques europees, sigui en l’àrea de Portugal, Espanya, França o les illes Britàniques.

Per què no hi ha ciclons a Catalunya?

Ara per ara, és impossible la formació d’un d’aquests fenòmens monstruosos a la Mediterrània, inclosa Catalunya. En aquest sentit, trobem dos motius bàsics.

El primer, és la manca de temperatures molt elevades de l’aigua del mar de manera duradora i extensa atès que és necessària un mínim de temperatura marina de 27ºC. Per tant, no hi ha l’energia suficient. El segon motiu el trobem en el fet que la Mediterrània és un mar massa petit per a generar un d’aquests impressionants fenòmens. Veiem, doncs, que, ara per ara, no n’haurem de patir.

Una visió de futur

Mai hi ha hagut un fenomen de l’entitat d’un huracà a Catalunya i, tampoc, a l’àrea de la Mediterrània occidental de què formem part. Creuen els experts que amb el canvi climàtic s’afavorirà un augment dels fenòmens violents en moltes àrees del planeta. És probable, si finalment és així, que a Catalunya, tot i les previsions d’una davallada en les precipitacions, les adversitats seran més dures. Malgrat això, no crec que la Mediterrània occidental pugui generar un fenomen tan voluminós de la categoria d’un cicló.

De fet, els que han afectat el Carib continuaran arribant, en principi, convertits en àrees de baixes pressions normals i corrents. D’aquesta manera, tot i que és obligatori posar remei al canvi climàtic, no crec que Catalunya pateixi els efectes d’un d’aquests monstres en un futur proper i mitjà. No obstant això, hi ha un detall prou significatiu: convé parlar dels medicanes.

Els medicanes

Mescla dels termes mediterrani i huracà, els medicanes se’ls considera com els fenòmens atmosfèrics més semblants a un cicló tropical que hi pot haver a la Mediterrània.

Concepte que ha entrat en el vocabulari meteorològic en els darrers anys, ha estat així perquè últimament hi ha hagut episodis, a la Mediterrània, que han recordat els huracans, que són el mateix fenomen que els ciclons.

En essència, un medicane consisteix en una estructura nuvolosa que acompanya una depressió i que disposa d’un ull al seu centre, tal i com passa en els ciclons. És evident pensar, i així s’ha pogut constatar, que els medicanes són nuclis d’inestabilitat molt menys poderosos que els huracans, malgrat que, en efecte, les imatges del satel·lit Meteosat denoten un aspecte relativament similar.

S’ha vist com els medicanes, que també poden afectar la Mediterrània occidental, i amb ella, les illes Balears, i per tant poden situar-se fregant Catalunya, de manera que nosaltres entraríem en el seu radi d’acció, es formen a la tardor, sobretot als mesos d’octubre i novembre, i solen tenir un desplaçament d’oest a est o de nord-oest a sud-est.

Val a dir que porten associades precipitacions quantioses i vents intensos, i precisament en formen a la tardor perquè les aigües mediterrànies es troben càlides, factor determinant, doncs, que afavoreix els procesos d’inestabilitat més seriosos. I una última cosa a comentar: es creu que, per bé que, i ho remarco, no cal patir per la gènesi, pròpiament, d’un huracà que provoqui danys catastròfics, sí que és veritat que es valora que els medicanes es vagin fent més freqüents. Aquest detall és, probablement, un indici més de la contundència de certs fenòmens meteorològics vinculats al canvi climàtic, que, inqüestionablement, ja és entre nosaltres.