Alfabet català

Alfabet català

Tipus	alfabet derivat del llatí
Llengües	català

L'alfabet català és la variant de l'alfabet llatí usada per a escriure la llengua catalana. Consta de les 26 lletres de l'alfabet llatí, algunes de les quals poden ser modificades per diacrítics. Actualment l'alfabet es compon de vint-i-sis lletres, més sis dígrafs (conjunts de dues lletres que representen un sol fonema).

A més a més de les lletres, hi ha tres signes diacrítics: l'accent greu (`), l'accent agut (´) i la dièresi (¨), i alguns caràcters especials com el guionet (-) i el punt volat (·) de la ela geminada.

Lletres i ordre alfabètic

Aquesta versió és l'establerta per les normes ortogràfiques proposades per Pompeu Fabra i Poch i adaptades, posteriorment, per l'IEC i l'AVL:

	Grafema	Nom del grafema (IEC)	Nom del grafema (AVL)	Pronúncia	Remarques
1	A a	a		[ä], [ə]	amb les variacions À, à
2	B b	be		[b], [βべーた], [p]
3	C c	ce		[k], [s], [ɡ]
4	D d	de		[d], [ð], [t]
5	E e	e		[εいぷしろん], [e], [ə]	amb les variacions É, é i È,è
6	F f	efa	efe o ef	[f], [v]
7	G g	ge		[ɡ], [ɣ], [ʒ], [k]
8	H h	hac		muda o [h]
9	I i	i		[i], [j]	amb les variacions Í,í, Ï,ï
10	J j	jota		[ʒ]
11	K k	ca		[k]	només emprada en paraules d'origen estranger
12	L l	ela	ele o el	[ɫ]
13	M m	ema	eme o em	[m], [ɱ]
14	N n	ena	ene o en	[n], [ŋ], [ɱ]
15	O o	o		[ɔ], [o], [u]	amb les variacions Ó,ó i Ò,ò
16	P p	pe		[p], [b]
17	Q q	cu		[k]
18	R r	erra	erre o er	[r], [ɾ]
19	S s	essa	esse o es	[s], [z]
20	T t	te		[t], [d]
21	U u	u		[u], [w]	amb les variacions Ú,ú i Ü,ü
22	V v	ve		[b], [βべーた], [v]
23	W w	ve doble o doble ve		[b], [βべーた], [v], [w]	només emprada en paraules d'origen estranger
24	X x	ics o xeix		[ʃ], [ks], [ɡz]
25	Y y	i grega		[i], [j]	només emprada en el dígraf ny, alguns cognoms o en paraules d'origen estranger
26	Z z	zeta		[z]

Encara que no són lletres de l'alfabet, hi ha dos signes que reben un nom especial: la ce trencada i la ela geminada.

Grafema	Nom del grafema (IEC)	Nom del grafema (AVL)	Pronúncia	Remarques
Ç ç	ce trencada		[s]	és una lletra modificada, una variació de la z
L·L l·l	ela geminada	ele (o el) geminada	[ɫɫ]	representa una ela doble, amb el punt volat per distingir-la del dígraf ll

Dígrafs

El català té els següents dígrafs, dues lletres que representen un sol so:

Grafema	Nom del grafema (IEC)	Nom del grafema (AVL)	Pronúncia	Remarques
ll	ela doble	ele (o el) doble	[ʎ]	Consonant doble
rr	erra doble	erre (o er) doble	[r]	Consonant doble
ss	essa doble	esse (o es) doble	[s]	Consonant doble
ny	ena i grega	ene (o en) i grega	[ɲ]
qu	cu u		[k]	Amb u muda seguida de e o i'
gu	ge u		[ɡ]	Amb u muda seguida de e o i'
ix	i xeix o i ics		[ʃ] o [ʒ]	intervocàlic o després de vocal a final de mot

Ortogràficament rr, ss i ix intervocàlic se separen en síl·labes diferents, a més de l·l.

El dígraf qu davant e, i té el mateix so que la c davant a, o, u, donant com a resultat la sèrie ca, que, qui, co cu. En altres casos, però, el grafema qu correspon a dues lletres que representen dos fonemes diferents, per exemple: quan, aquós, qüestió, aqüífer, etc. Igualment, el dígraf gu origina la sèrie ga, gue, gui, go, gu, i així mateix, hi ha casos en què el grafema gu representa dos fonemes: següent, pingüí, guant.

El conjunt ix és dígraf des del punt de vista del català oriental (perquè la i és muda), però no ho seria si és considerat des del punt de vista del català occidental (on la i sí que es pronuncia).

Existeix una controvèrsia a l'hora de considerar certs grafemes com a dígrafs: és el cas dels conjunts tg, tj, tx, tz i ig. Certs lingüístes, com Ruaix, Alarcos Llorach, Wheeller, Mariner, Mascaró, s'inclinen per tractar aquests conjunts no com a dígrafs, sinó com a grups bifonemàtics: és a dir, consideren que són dos sons diferents. Eines com l'Optimot, per contra, inclouen aquests grafemes dins els dígrafs del català.

Antigament, s'havien fet servir altres dígrafs com el ch (so /k/ a final de paraula i de vegades a dintre; o a dintre, per tx, sobretot al País Valencià i en gal·licismes i castellanismes), il, yl, ly, yll (tots al principi representant dos sons -una semivocal i una lateral, alveolar o palatal- i després amb el valor de la ll actual); yn per l'actual ny; gu per g davant a; ff per f, ch per c, th per t, ph per f, aquests quatre dígrafs en cultismes, etc. També s'havien emprat grafies simples actualment abandonades, fora dels cognoms, com y per la semivocal i, després, per la conjunció copulativa, l per ll, g per gu davant e o i; x darrere vocal per ix, entre altres.

Nom de les lletres

Històricament, el nom d'algunes lletres ha estat diferent de l'actual, s'emprava: ef, el, em, en, er, es, itzeta/idzeta. També era diferent la pronúncia de la vocal d'algun dels noms de les lletres.

Antoni Rovira i Virgili va "condemnar" els noms de les lletres de l'abecé a la castellana o la italiana (efe, ele, eme, ene, esse), i va donar-hi els noms tradicionals (ef, el, em, en, es), divergint en aquest punt amb Pompeu Fabra. Albert Rossich sosté que l'opció normativa de Fabra (efa, ela, ema, ena) no era sinó una temptativa de catalanització dels noms castellans seguint la fonètica del català oriental. Rovira indica que el timbre de la e era tancat en el nom de totes les lletres tret del de la er, que era obert.

L'alfabet català a través del temps

	Lluís d'Averçó (S. XIV)	Josep Ullastre i Llopis (1743)	Antoni Febrer (1804 ; 1821)	Pau Cardellach i Busquets (1840)	Pere Antoni Figuera i Tomàs (1840)	Josep Pau Ballot (1845)	Josep Escrig i Martínez (1851)	Pere Puiggarí (1852)	Pau Estorch i Siqués (1857)	Joan Pais i Melis (1899)	Antoni Careta (1901)	Jeroni Marvà (1932)	Josep Ruaix i Vinyet (1976)	Carles Salvador (1951)	Enric Valor(1977)	Francesc Ferrer Pastor (1994)
a	a	a/á	á	a		a	a	a	a	a	a	a	a	a	a	a
b	be	be	bè	bè [bé]		be	bè	bé	bè	bé [be]	be	be (alta)	be	be (alta)	be	be (alta)
c	ce	ce	cè	cè [cé]		ce	cè	cé	cè	sé [ce]	ce	ce	ce	ce	ce	ce
ç		ce trencada	çe			ce trencada					ce trencada		ce trencada		ce trencada
d	de	de	dè	dè [dé]		de	dè	dé	dè	dé [de]	de	de	de	de	de	de
e	e	e/é	é	é [ę]		e	é	é	e	é [e]	e	e	e	e	e	e
f	ef	ef	èf	ef(a) [éf(a)]	ef	ef	èf	ef	èf	efe [efa]	éf	efa	efe	efa	efe	ef
g	ge	ge	gè	gè [gé]		ge	ge	gé	gè	gé [ge]	ge	ge	ge	ge	ge	ge
h		hac	ác/ac	ac o atxe		hac	ache	hac	hac	aca [hac]	ache	hac	hac	hac	hac	hac
i		i	í/i	i		i	i	i vocal	i	i	i	i (llatina)	i	i (llatina)	i	i
j	jota	jota	jóta	jota		jota	jota	i consonant	jota	giota [jota]	jota	jota	jota	jota	jota	jota
k		ka	ká/cá	k		ka	ka	ca			ca		ca		ca	ca
l		el	èl	el ; èle [élé]	el	el	él	el	èl	èle [ela]	èl / el·le	ela	ele	ela	ele	el
ll		ell	lle/dobla èl	ell ; èlla [élla]		ell	èll	éll	èll	eglie [ella]	ell
m	em	em	èm	em ; èma [éma]	em	em	èm	em	èm	ème [ema]	ém	ema	eme	ema	eme	em
n		en	èn	en ; èna [éna]	en	en	èn	ny	èn	éne [ena]	én	ena	ene	ena	ene	en
ny	eny		ñe	ñ		eny/èn tilla	enye / eñe	eny	èñ	ègne [enya]	eny
o	o	o	ó	o		o	o	o	o	ò [o]	o	o	o	o	o	o
p	pe	pe	pè	pe [pé]		pe	pè	pé	pè	pé [pe]	pe	pe	pe	pe	pe	pe
q		qu	cú/cu			cu	qu	cu	cu	cu	cu	cu	cu	cu	qu	cu
r	er	er	ér/érr	er ; érra [ęrra]		er	er	er	èr	erre [erra]	er (no èrre)	erra	erre	erra	erre	er
s	es	es	ès/èss	es ; èssa [éssa]		es	es	és	ès	esse [essa]	és	essa	esse	essa	esse	es
t	te	te	tè	tè [té]		te	te	té	tè	té [te]	te	te	te	te	te	te
u		u	ú/u	u		u	u	u vocal	u	u	u	u	u	u	u	u
v			ve/vè	vè [vé]		u consonant	ve / be suau	u consonant	vè	vé [ve]	ve	ve (baixa)	ve	ve (baixa)	ve	ve (baixa)
w											ve doble		ve doble		ve doble
x	xex	xex	xèxa	xeix ; equis			ex / eix	xeix	xex	scesc [xeix]	xeix	xeix o ics	ics o xeix	ics, xeix	ics o xeix	xeix (o ics)
y	no existeix (sols per a la ny)	no existeix (sols per a la ny)	no existeix (sols per a la ny)/i-grèga	i grèga [gręga]		no existeix (sols per a la ny)	i greca (sic)	igrega (igrec)	y grega	i greca [i grega]	no existeix (sols per a la ny)	no existeix (sols per a la ny)	no existeix (sols per a la ny)	no existeix (sols per a la ny)	no existeix (sols per a la ny)	i grega
z	ze (no itzeta)	zeta	zeta			itzeta	cedeta / çeta	idzeta	idzeta	zeta	zeta o idzeta	zeta	zeta	zeta	zeta	zeta o itzeta

Notes:

• Antoni Febrer i Pau Cardellach i Busquets usen els accents gràfics greu i agut al revés que en l'actualitat. Doncs: é és e oberta, ó és o oberta, jóta equival a jòta i ér equival a èr. La segona solució és la que hi ha a Principis de la lectura menorquina per un mahonès, de 1804.
• Els plurals dels noms tradicionals no tenen vocal de suport, tret de les esses i les xeixes: les ers, les efs, les ens.
• Les no obstruents i les fricatives sordes són e + consonant: er, el, em, en, ef, es. Les oclusives són consonant + e: be, de, pe, te i també ge, ce, qu i ve. De més a més hi ha hac, xeix, i grega, zeta o itzeta.

Bibliografia

• Rafel, Joaquim. Aplicació al català dels principis de transcripció de l'Assiciació Fonètica Internacional. Barcelona: Institut d'Estudis Cataslans, 1999 [Consulta: 20 juny 2014]. 
• Coromines, Joan. "Història de la confusió de dues parelles de consonants antigues: ç i ss; yl i ll", dins Entre dos llenguatges I, Ed. Curial, Barcelona, 1976. ISBN 84-7256-003-1
• Rosich, Albert. "El nom de les lletres" Arxivat 2016-03-04 a Wayback Machine., Caplletra, 27.
• Segarra, Mila. Història de l'ortografia catalana, Ed. Empúries, Barcelona, 1985. ISBN 84-7596-057-X.
• Ef, efe i efa: tres noms per a una lletra, Felip Gumbau Morera
• «Grammaire catalane-française, à l'usage des français, obligés ou curieux de ... - Pere Puiggarí - Google Llibres».