Salze coronadís
Un salze coronadís en arboricultura és un salze o vimetera que al cap d'uns anys és tallat a una alçada d'uns dos metres.[1] Després es tornen a podar els rebrots periòdicament: entre tres i deu anys.
Per a aquestes podes es forma el típic cap o corona. El període entre dues podes depèn de l'ús dels rebrots: el vímet jove i flexible s'utilitzava tradicionalment per a la cistelleria o per fixar l'argila en les cases d'entramat de fusta, els més vells entre molts altres per mànecs, puntals, esclops… Les fulles poden servir com pinso. La poda igualment servia com combustible per als forns de pa, peroles i altres.[2] A més, com que qualsevol branca tallada i plantejada sense qualsevol intervenció permet crear un arbre nou, la seva proliferació no és gaire costosa. Se'n parla com de «l'arbre dels mil usos».[3] És un element cultural i històric que té una tradició d'uns quants mil·lenaris.[4] Generalment es fa la poda d'hivern, per no pertorbar els ocells que hi viuen.
Com a recurs natural pels múltiples usos, tenia un paper important en l'agricultura tradicional en les zones humides de la gran planura europea, sovint plantejat a les riberes dels rius, canals i weterings. El cap, ric en humus, és un biòtop per altres plantes i apreciat per ocells per niar. S'utilitzava principalment el salze blanc i la vimetera, però se'n fan també amb freixes, pollancres i roures pènols.[5] Com el salze estima els sòls humits, els boscs de ribera també servia per a estabilitzar les ribes i protegir-les contra una erosió massa ràpida.[4] Com a tanca, dona refugi a ocells com el mussol comú, pícid, pàrid, passèrid, estornell que contribueixen al control de plagues.[5] A més, en ser un dels primers arbres que floreix a la primavera, és molt important per a les abelles i altres insectes útils. Als coronadissos vells l'interior esdevé butxacós i crea un biòtop ideal per a la flora epífita, mentrestant l'exterior continua creixent. D'hivern serveixen de refugi per ratpenats, rates cellardes i eriçons.[6]
Des dels anys seixanta, la competició per les matèries plàstiques per a fer cistells i de combustibles fòssils la seva cultura va perdre's. Es va preferir estabilitzar les ribes amb plaques de formigó. Quan es para la poda, l'estabilitat de l'arbre pateix i després d'uns anys es pot trencar. Un element constituent del paisatge rural corria el risc de perdre's, perquè la poda ja no era econòmicament rendible. A tot arreu voluntaris i grups per a la protecció de la natura van actuar per podar regularment els salzes coronadissos.[7] Més recentment, se l'ha redescobert com a font de biocombustible. Amb la fusta de set salzes coronadissos n'hi ha prou per a escalfar una casa unifamiliar tot un hivern.[7] Si es poda cada set anys, per obtenir una autarquia energètica, calen quaranta-nou arbres. De fet, com que no es talla tot l'arbre, en deixar el sistema de les arrels intacte, tornen a créixer més ràpidament que si s'hagués de plantejar arbres joves.
Referències
- ↑ «coronadís». Gran Diccionari de la Llengua Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ Staudt, Erich. Kopfweiden: Herkunft – Nutzung – Pflege (en alemany). Duisburg: Mercator, 1991. ISBN 3-87463-147-8.
- ↑ Mansion, Dominique. Les Trognes, l'arbre paysan aux mille usages (en francès). Rennes: Éditions Ouest-France, 2010, p. 144. ISBN 978-2737365652.
- ↑ 4,0 4,1 «Was sind eigentlich "Kopf"-weiden?» (en alemany). NABU, s.d. Arxivat de l'original el 2007-09-30. [Consulta: 30 juny 2017].
- ↑ 5,0 5,1 Opleiding knotten (pdf) (en neerlandès). Lierde: Buurthuis Deftinge, 15 de novembre del 2014, p. 2 [Consulta: 30 juny 2017].
- ↑ Villemin, Thibaut (ed.). «Les arbres et les haies sont une source de biodiversité». A: Des arbres et des arbustes pour la Lorraine (en francès). Parc naturel régional de Lorraine, juny del 2012, p. 10-11. ISBN 978-2-910317-07-2 [Consulta: 30 juny 2017].
- ↑ 7,0 7,1 Verbiest, Hilde «De knotploeg stroopt de mouwen op» (en neerlandès). Knack, 12-11-2014.