Bovalar
Aparença
Un bovalar, boalar o boveral és un tros de terra tancat reservat per al bestiar de llaurar i per als dels carnissers.[1][2] Als pobles medievals, eren un bé comú que junts amb les deveses, en l'organització territorial servien per a garantir l'abastament per a tothom i protegir contra la sobreexplotació.[3] De vegades s'utilitza com sinònim de devesa o vedat.[1]
Es troba en topònims com jaciment arqueològic El Bovalar, Bovalar de Sant Jordi, el Bovalar (Onda)[4] i molts altres.
Referències
[modifica]- ↑ 1,0 1,1 Alcover, Antoni M.; Moll, Francesc de B. «Bovalar». A: Diccionari català-valencià-balear. Palma: Moll, 1930-1962. ISBN 8427300255.
- ↑ «Bovalar». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ Fairén Guillén, Victor «Consideraciones jurídicas sobre los boalares de Aragón» (en castellà). Anuario de Derecho Aragonés, I, 1944, pàg. 399-432.
- ↑ Àlvaro Martí, Maria Teresa. «Bovalar». A: Estudi lingüístic de la toponímia rural d'Onda. 33. Castelló de la Plana: Publicacions de la Universitat Jaume I, 2014, p. 221 (Estudis Filològics). ISBN 9788415443872.
Bibliografia
[modifica]- Bevià, Màrius «Bovalars, carns i rafals: la Casa del Rafalí d'Alacant». Sharq Al-Andalus, 2, 1985, pàg. 115–117. DOI: 10.14198/shand.1985.2.10. ISSN: 0213-3482.
- Bolòs i Masclans, Jordi. «Les deveses i els bovalars». A: Els orígens medievals del paisatge català l'arqueologia del paisatge com a font per a conèixer la història de Catalunya. Barcelona: Institut d'Estudis catalans, 2004, p. 355-356. ISBN 9788472837454.
- Ferrer i Mallol, Maria Teresa «Boscos i deveses a la Corona catalano-aragonesa (s. XIV-XV)» (pdf). Anuario de estudios medievales, vol. 20, 1990, pàg. 485-539.
- Guinot Rodríguez, Enric. Establiments municipals del Maestrat, els Ports de Morella i Llucena (segles XIV-XVIII). Universitat de València, 2011, p. 588 (Fonts Històriques Valencianes). ISBN 9788437086682.