Coriosolites

Coriosolites
	; Els pobles gals de l'actual Bretanya: Osismes Vènets Coriosolites Rèdons Namnetes
Tipus	tribu
Part de	gals (armoricans)

Els coriosolites^[1] (llatí Coriosolitae o Curiosolitae) foren un poble celta esmentat per Juli Cèsar junt amb els vènets, unel·les, osismes i altres.^[2] Cèsar diu que tots ells eren tribus marítimes, és a dir amb territori a la vora del mar, i els situa a l'Armòrica (Bretanya). Plini el vell, que els dona el nom de cariosvelites, els esmenta junt amb els unel·les, diablintes i rèdons. Els seus veïns serien els rèdons a l'est; els vènets al sud; i els osismes a l'oest.

Els coriosolites ocupaven probablement la comarca de l'actual ciutat de Saint-Malo, i la vila de Corseul, entre Dinan i Lamballe, hauria conservat el seu nom.

Etimologia

El nom dels coriosolites ens ha pervingut sota diverses formes llatinitzades : Coriosolitæ (variants Curiosolitæ, Coriosoliti)^[3] Coriosolites^[4] Coriosultes (variants Coricoriosuelites, Cariosuelites, Coriosuelites).^[5] Aquest nom és igualment atestat en singular en una inscripció gal·loromana: Coriosolis « Coriosolite ».^[6] S'hi pot reconèixer l'element cèltic corio- « exèrcit, tropa ».^[7]^[8]^[9] Aquest element^[a] és freqüent dins els etnònims gals (cf. els Uocorii « els dos exèrcits »; els Tricorii « els tres exèrcits », d'on venen el Trégor i Tréguier; els Petrucorii « els quatre exèrcits », d'on venen el Perigord i Perigús, etc.)^[9] i els antropònims, així com alguns topònims del tipus Coriallo / °Coriovallum (nom primitiu de Cherbourg) i Coriovallum, nom cèltic primitiu (s. III)^[10] de la vila de Heerlen als Països Baixos.

El segon element, -solit-, -suelit- o -sult-, és de significat desconegut.

Notes

↑ El mot gal °corios « exèrcit » prové del cèltic comú °korios, del mateix significat, amb el qual es relacionen l'irlandès antic cuire « tropa, exèrcit », el gal cordd « tribu, clan; tropa », el bretó antic cor- i el bretó mitjà (cost-)cor « família; tropa ». Reposa sobre el protoindoeuropeu °kór-yo-s, literalment « grup, fragment », d'on « petita tropa armada », format sobre °kóros « acció de tallar; secció, divisió ». Del mot indoeuropeu procedeixen entre altres el germànic °harjaz « exèrcit » (cf. alemany Heer « exèrcit ») i el lituà kãrias « exèrcit ». Cf. Xavier Delamarre, op. cit., loc. cit.; Don Ringe, From Proto-Indo-European to Proto-Germanic, Oxford University Press, Oxford, 2006, p. 62-63

Referències

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Coriosolites

↑ Cèsar, Juli. «Llibre VII, LXXV.4». A: Guerra de les Gàl·lies (en llatí i català). Traducció: Icart, Joaquim. 3 vol. Barcelona: Fundació Bernat Metge, 1974, p. 71. DL B. 48252-1974. ISBN 8472250938.
↑ Juli Cèsar, Commentarii de Bello Gallico II. 34, III. 7, 11, VII. 75.
↑ Cèsar, Bello Gallico, II, 34,
↑ Cèsar, Bello Gallico, III, 11, 4,
↑ Plini el Vell, Història Natural, IV, 107
↑ Corpus Inscriptionum Latinarum XIII 616
↑ Georges Dottin, La langue gauloise, Paris, 1920, p. 248
↑ Pierre-Henry Billy, Thesaurus Linguae Gallicae, Hildesheil / Zürich / New-York, Olms-Wiedmann, 1993, p. 57a
↑ ^9,0 ^9,1 Xavier Delamarre, Dictionnaire de la langue gauloise, Errance, Paris, 2001, p. 104-105
↑ Itinerari d'Antoní

[10] El mot gal °corios « exèrcit » prové del cèltic comú °korios, del mateix significat, amb el qual es relacionen l'irlandès antic cuire « tropa, exèrcit », el gal cordd « tribu, clan; tropa », el bretó antic cor- i el bretó mitjà (cost-)cor « família; tropa ». Reposa sobre el protoindoeuropeu °kór-yo-s, literalment « grup, fragment », d'on « petita tropa armada », format sobre °kóros « acció de tallar; secció, divisió ». Del mot indoeuropeu procedeixen entre altres el germànic °harjaz « exèrcit » (cf. alemany Heer « exèrcit ») i el lituà kãrias « exèrcit ». Cf. Xavier Delamarre, op. cit., loc. cit.; Don Ringe, From Proto-Indo-European to Proto-Germanic, Oxford University Press, Oxford, 2006, p. 62-63

[1] Cèsar, Juli. «Llibre VII, LXXV.4». A: Guerra de les Gàl·lies (en llatí i català). Traducció: Icart, Joaquim. 3 vol. Barcelona: Fundació Bernat Metge, 1974, p. 71. DL B. 48252-1974. ISBN 8472250938.

[2] Juli Cèsar, Commentarii de Bello Gallico II. 34, III. 7, 11, VII. 75.

[3] Cèsar, Bello Gallico, II, 34,

[4] Cèsar, Bello Gallico, III, 11, 4,

[5] Plini el Vell, Història Natural, IV, 107

[6] Corpus Inscriptionum Latinarum XIII 616

[7] Georges Dottin, La langue gauloise, Paris, 1920, p. 248

[8] Pierre-Henry Billy, Thesaurus Linguae Gallicae, Hildesheil / Zürich / New-York, Olms-Wiedmann, 1993, p. 57a

[DLG-9] 9,0 ^9,1 Xavier Delamarre, Dictionnaire de la langue gauloise, Errance, Paris, 2001, p. 104-105

[11] Itinerari d'Antoní

[1]

[2]

[3]

[4]

[5]

[6]

[7]

[8]

[9]

[a]

[10]