Dice
  | |
| Tipus | deïtat grega allegorical Greek deity (en)  |
|---|---|
| Dades | |
| Gènere | femení |
| Família | |
| Mare | Temis i Eusebia (en) |
| Pare | Zeus i Nòme (oc) |
| Germans | Eunòmia i Irene |
| Altres | |
| Part de | Hores |
| Encarnació de | justícia |
| Domini | justícia |
| Equivalent | Justícia (alegoria) i Astrea |
 | |
Dice (grec antic: Δίκη Díkē; 'justícia')[1][2] va ser una de les Hores. Era invocada com a deessa de la justícia.
Segons Hesíode, era filla de Zeus i de Temis, i germana d'Eunòmia i Irene.[3]
Dice en la literatura
[modifica]Hesíode és el primer de parlar d'aquesta divinitat a la seva Teogonia. Era filla de Zeus i de Temis, la deessa germana dels Titans, filla d'Urà i de Gaia. És considerada una de les Hores (Ὥ
Píndar[6] li atribueix una filla, Hesíquia (grec antic: Ἠ
El poeta Arat de Soli (segle iii aC)[10] la fa protagonista d'un esdeveniment que Hesíode[11] havia assignat a Nèmesi, entesa com la indignació que castiga l'arrogància humana, i a l'Edos, la vergonya, les dues divinitats que haurien abandonat als seus mals els humans de l'estirp del ferro;[12] aquí Dice, filla d'Astreu, abandona la humanitat marxant a formar la constel·lació de la Verge, i més endavant passaria a ser identificada amb la divinitat Astrea.[13]
A la Bíblia, dins els Fets dels Apòstols, Dice apareix com a exemple de creença pagana i amb la funció de castigar els assassins. S'esdevé quan Pau de Tars, havent naufragat a Malta, és acollit per la població de l'illa i, mentre revifa una foguera, és mossegat per una serp:
| « | En veure que la serp se li havia clavat a la mà, els habitants (βάρβαροι) deien entre ells: «Certament aquest és un assassí, perquè, encara que s'ha salvat de la mar, la deessa de la justícia Dice (δίκη) no vol que visqui». | » |
| — Fets dels apòstols XXVIII, 4.[a] | ||
Dice Astrea
[modifica]
L'abans esmentat text d'Ovidi va fer que Dice adquirís el sobrenom d'Astrea. Segons Arat, Dice va habitar la Terra durant l'Edat d'or i l'Edat de plata, quan no hi havia guerres ni malalties, els humans encara no sabien navegar i es dedicaven a l'agricultura obtenint bones collites.[14] No obstant això, la humanitat es va tornar cobdiciosa, Dice es va indignar i va proclamar:
Mireu quina mena de raça han deixat els pares de l'Edat d'or! Molt pitjors de com eren ells! Però vosaltres criareu una progènie encara pitjor! Certament, les guerres i la sang vessada cruelment estaran entre els humans i greus afliccions cauran sobre ells.
—Arat de Soli, Fenòmens 123
Aquest és el discurs que fa Dice abans d'abandonar la Terra per a marxar al cel on troba millor companyia i acaba formant la Constel·lació de la Verge. Les estrelles d'aquesta constel·lació unides per una línia imaginària formen una figura que recorda una imatge antropomòrfica amb els braços en alt com exclamant-se indignada.
Dice en l'art
[modifica]Els artistes han fet moltes representacions inspirades en els relats sobre aquesta deessa. La primera que es coneix és un relleu sobre un cofre de fusta de cedre amb guarniments d'ivori. El relleu mostrava una bella Dice copejant a una lletja Adícia amb un bastó. Aquest era el cofre, de vegades dit «cistella», on la mare de Cípsel de Corint el va amagar per evitar que el matessin quan encara era un nadó. Pausànias va veure el cofre en una visita a Olímpia dins el santuari d'Hera i en va fer una detallada descripció.[9]
Referències
[modifica]
- ↑ Dike a la Gran Enciclopèdia Catalana
- ↑ Alberich i Mariné, Joan (dir.); Francesc J. Cuartero (dir.). Diccionari Grec-Català. Barcelona: Enciclopèdia Catalana; Fundació Institut Cambó, 2015, p. 538. ISBN 9788441224223.
- ↑ 3,0 3,1 Hesíode, Teogonia, v. 901 ss.
- ↑ Hesíode, Les obres i els dies, v. 256 ss.
- ↑ Hesíode, Les obres i els dies, v. 222 ss.
- ↑ Píndar, Pitica VIII, 1.
- ↑ La follia d'Hèrcules, v. 941.
- ↑ Plató, Les Lleis, 943E.
- ↑ 9,0 9,1 Pausànias, Descripció de Grècia, V 18.2.
- ↑ Fenòmens, v. 96 ss.
- ↑ Hesíode, Les obres i els dies, v. 200 ss.
- ↑ Hesíode, Les obres i els dies, v. 174 ss.
- ↑ Ovidi, Metamorfosis, I 149-150.
- ↑ Arat. «Phaenomena, v. 96-136». A: Mair, A. W. & G. R. (trans). Callimachus, Hymns and Epigrams. Lycophron. Aratus.. Londres: William Heinemann, 1921.
Notes
[modifica]- ↑ En grec: ὡς
δ ὲε ἶδ ο ν ο ἱ βάρβαροι κρεμάμενοντ ὸ θηρίον ἐκ τ ῆςχ ε ι ρ ὸςα ὐτ ο ῦ,π ρ ὸς ἀλλήλους ἔλεγον· πάντως φονεύς ἐστιν ὁ ἄνθρωποςο ὗτος ὃν διασωθέντα ἐκ τ ῆς θαλάσσης ἡ δίκηζ ῆν ο ὐκ ε ἴασεν.