Harmònium

Harmònium

Tipus	instrument de vent amb teclat, conjunt de llengüetes lliures i non-piped organ (en)
Classificació Hornbostel-Sachs	412.132
Inventor	Christian Gottlieb Kratzenstein i Alexandre-François Debain
Professió artística	harmonium player (en)

Harmònium holandès de 1930.

L'harmònium és un instrument de vent amb llengüetes lliures, accionat per mitjà d'unes manxes i d'un teclat, en aparença similar a l'orgue, però sense tubs i de mides molt més petites. El que el fa particular són les llengüetes lliures, que permeten mantenir de manera constant el nombre de vibracions encara que la pressió de l'aire que circula canviï.Tot i que, originalment, va ser concebut com un instrument domèstic, igual que el piano, l'harmònium es va imposar ràpidament en molts temples religiosos per la seva mida i preu, menors que els d'un orgue. Va ser patentat a París el 1840 per Alexandre-François Debain.

L'estructura general consta de tres parts: el mecanisme que permet produir i distribuir l'aire per unes llengüetes metàl·liques que produeixen el so; el salmer, on es troben les llengüetes, i el teclat (o teclats), amb els registres complementaris. L'entrada d'aire es produeix amb manxes accionades pel mateix intèrpret mitjançant pedals. Per aconseguir un so uniforme, l'aire de les manxes passa a una manxa intermèdia, anomenada secret o reservat, que manté una pressió constant. No obstant això, el registre anomenat expressió permet l'entrada de l'aire directament de les manxes a les llengüetes, de manera que l'intèrpret pot aconseguir sons més expressius (forte, piano, staccato...).

El vibrador es fixa sobre un marc rectangular, a través del qual gira lliurement cap enrere i cap endavant com un pèndol mentre vibra, mentre que les llengüetes lliures (similars a les de la família del clarinet), que s'utilitzen en orgues d'església, cobreixen tot l'orifici, la llengüeta lliure vibra als costats. L'impacte de la corrent d'aire crea un moviment constant que produeix una successió de vibracions que emeten sons, la rapidesa de les quals determina el to de la nota musical. Hi ha una diferència essencial entre l'harmònium i l'orgue americà en la direcció d'aquesta corrent; en el primer, l'aparell del vent força el corrent cap amunt i, en el segon, el xucla cap avall, des d'on es volen separar les varietats d'aquests instruments.

A partir de l'invent de Debain es van generar variacions de l'instrument que, en conjunt, es poden classificar en dos tipus: l'harmònium que fa circular l'aire a través de les llengüetes gràcies a la pressió de les manxes, i el que el fa circular per la succió d'aquestes. El més conegut a Europa, Àfrica, Àsia meridional o Amèrica del Sud, es coneix com a harmònium o, en francès, orgue expressif. El segon tipus es desenvolupà més a Amèrica del Nord, amb el nom de cottage organ o, també, parloir organ, tot i que el prototipus és francès (1835).

Aquest instrument també té un sistema de registres accionats mitjançant tiradors, que permeten el pas d'aire a uns o altres jocs de llengüetes. Amb aquest sistema, hom aconsegueix produir sons diferents en timbre, altura o matís, a més de poder dividir el teclat en dues seccions. Alguns harmòniums tenen, fins i tot, un registre que s'acciona amb els genolls i permet el pas d'aire per totes les llengüetes. D'aquesta manera, s'arriben a simular còmodament dos i fins a tres teclats diferents.

Història

Originalment, l'harmònium es va desenvolupar a Alemanya, justament a principis del segle xviii. Va patir un sobtat canvi en la seva arquitectura quan els anglesos el van portar a l'Índia, on va tenir el seu primer contacte amb la població asiàtica. Ràpidament, l'harmònium original va patir certes modificacions i es transformà en un orgue "de pis" (l'instrument se situa al terra), on el cantant indi podia seure, tocar i cantar al mateix temps. L'escala tonal de les diverses cascades del pedal dins de l'estructura de l'harmònium es va canviar a l'escala tonal de do sostingut major (C_# M). Ràpidament, va obtenir un auge esplèndid en tota l'Índia i al Pakistan i és típic de la música devocional.

Christian Gottlieb Kratzenstein (1723-1795), professor de fisiologia de Copenhaguen, va ser acreditat amb el primer instrument de llengüeta lliure construït al món occidental, després de guanyar el premi anual el 1780 de l'Acadèmia Imperial de Sant Petersburg. El disseny de l'harmònium incorpora llengüetes lliures i deriva de l'anterior orgue de regalia. Gabriel Joseph Grenié (1756-1837) exhibí un orgue similar el 1810. El va anomenar orgue expressif (orgue expressiu), perquè l'instrument era capaç de ser més expressiu, així com de produir un crescendo i diminuendo. Alexandre Debain va millorar l'instrument de Grenié i li va donar el nom d'harmònium quan va patentar la seva versió el 1840. Hi va haver un desenvolupament concurrent d'instruments similars. Un mecànic que havia treballat a la fàbrica d'Alexandre a París va emigrar als Estats Units i va concebre la idea d'una manxa d'aspiració, en comptes de la manxa normal que força l'aire cap a l'exterior a través de les llengüetes. A partir de 1885, l'empresa de Mason & Hamlin, de Boston, va fer els seus instruments amb la manxa d'aspiració, i aquest mètode de construcció aviat va substituir a tots els altres a Amèrica.

En l'actualitat, la versió índia ha recorregut tot el món, dins dels gèneres indostànics religiosos del Gazal, pakistanoindis del Qawali, i nord-indis del Kirtan.

Repertori

L'harmònium va ser en part acceptat pels compositors europeus i americans de la música clàssica. També va ser utilitzat sovint en la música tradicional dels Apalatxes i al sud dels Estats Units.

Els harmòniums van tenir un paper significatiu en el ressorgiment de la música tradicional nòrdica, especialment a Finlàndia. A la fi dels anys 70, es trobava un harmònium a la majoria de les escoles on hi havia bandes, i es va fer natural que les bandes incloguessin un harmònium en la seva configuració. Una banda popular típica, particularment a Finlàndia occidental, consistia en violí, contrabaix i harmònium. Hi va haver una limitació pràctica que va impedir que l'acordió i l'harmònium sonessin en un mateix conjunt: els harmòniums estaven afinats a 438 Hzへるつ, mentre que l'afinació general estava a 442 Hzへるつ.

Alguns músics clau del ressorgiment de l'harmònium en el folk nòrdic han estat Tino Alakotila i Milla Vilajamaa.

Música clàssica

El repertori d'harmònium inclou força peces escrites originalment per a orgue d'església, que igualment es poden interpretar amb harmònium, perquè utilitzen menys octaves i menys registres. Per exemple la Fantasia en Do major per a orgue, BWV 570, de Bach, es pot tocar en un harmònium de quatre octaves.

• Alban Berg. Altenberg Lieder
• William Bergsma. Dances from a New England Album, 1856 per a orquestra. Inclou parts de melòdica (moviments I-III) i harmònium (moviment IV).
• William Bolcom. Songs of Innocence and of Experience per a orquestra, cors i solistes, inclou parts de melòdica, harmònica i harmònium.
• Anton Bruckner. Symphony no. 7, arranjament per a grup de cambra, fet per estudiants d'Arnold Schoenberg per a la Viennese Society for Private Musical Performances, instrumentada per a dos violins, viola, cello, baix, clarinet, trompa, piano a 4 mans i harmònium. La Viennese Society va tancar abans que pogués ser interpretat, i no va ser estrenat durant 60 anys.
• Frederic Clay. Ages Ago, una obra primerenca que té una part d'harmònium (llibret de W. S. Gilbert).
• Claude Debussy. Prélude à l'après-midi d'un faune, en un arranjament per a cambra d'Arnold Schoenberg.
• Antonín Dvořák. Five Bagatelles per dos violins, cello i harmònium, Op. 47 (B.79).
• Edward Elgar. Sospiri, Adagio for String Orchestra, Op. 70 (instrumentat per a arpa o piano o harmònium o orgue). Vesper Preludes.
• César Franck. El conjunt de peces conegudes popularment com L'Organiste (1889–1890) actualment estan escrites per harmònium, algunes peces amb acompanyament de piano.
• Alexandre Guilmant, autor de molts duos per a piano i harmònium, incloent:
  • Symphonie tirée de la Symphonie-Cantate "Ariane" (Op. 53)
  • Pastorale A-Dur (Op. 26)
  • Finale alla Schumann sur un noël languedocien (Op. 83)
• Paul Hindemith. Hin und zurück, un esbós operístic que utilitza un harmònium per a la música escènica.
• Sigfrid Karg-Elert. Diverses obres per a harmònium sol.
• Kronos Quartet. Early Music, un àlbum on apareix un harmònium a moltes de les peces.
• Henri Letocart (1866–1945). 25 Pièces pour harmonium, Premier cahier.
• Franz Liszt. Symphonie zu Dantes Divina Commedia, Movement II: Purgatorio
• Gustav Mahler. Symphony No. 8
• George Frederick McKay. Sonata for Clarinet and Harmonium (1929) (també adaptable a piano o violí)
• Martijn Padding. First Harmonium Concerto (2008) per harmònium i conjunt
• Gioachino Rossini. Petite messe solennelle està instrumentada per a 12 veus, dos pianos i harmònium.
• Camille Saint-Saëns. The Barcarolle, Op. 108 està instrumentada per piano, harmònium, violí i violoncel.
• Arnold Schoenberg
  • Herzgewächse, Op. 20, per soprano, celesta, arpa i harmònium.
  • Weihnachtsmusik, per dos violins, violoncel, harmònium i piano.
• Franz Schreker. Chamber Symphony
• Richard Strauss. Ariadne auf Naxos, òpera (llibret d'Hugo von Hofmannsthal) que utilitza l'harmònium en l'orquestració de cadascuna de les versions. Requereix un instrument amb molts registres, que estan especificats a la partitura.
• Louis Vierne. 24 Pièces en style libre pour organ ou harmonium, Op. 31 (1913)
• Alexander Zemlinsky
  • Six Maeterlinck Songs
  • Lyric Symphony

Enllaços externs

• «Harmònium». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.

Viccionari