Benet XIII
Aquest article tracta sobre el papa no canònic. Si cerqueu el papa canònic, vegeu «Papa Benet XIII». |
Pero Martines de Luna[1][2] (Illueca, Regne d'Aragó, 1328 - Peníscola, Regne de València, 1423) fou un religiós aragonès que prengué el nom de Benet XIII, més conegut amb el nom de Papa Luna,[1] (i també popularment en català, Papa Lluna), durant el seu episcopat de la línia d'Avinyó (1394-1409). Avui dia és considerat antipapa en la línia canònica de monarques de la Santa Seu, havent-hi un papa homònim que també regnà amb el nom de Benet XIII al segle xviii. Anteriorment també fou bisbe d'Urgell entre 1365 - 1370.
Orígens
[modifica]Pero Martines de Luna era fill de Joan Martines de Luna i Maria Peres de Gotor, senyora de Gotor i Illueca.[3] El seu nom és normalitzat en castellà com a Pedro Martínez de Luna y Pérez de Gotor.
Senyor de Reus
[modifica]El 1387 va ser nomenat per Climent VII canonge i cambrer de la catedral de Tarragona, càrrec que comportava una part del senyoriu de Reus, on va succeir en el càrrec a Felip d'Alençon i on residí en diverses ocasions. Residia a Reus, al Castell del Cambrer, quan va assabentar-se de la mort del papa Climent. El 1397, quan era a Avinyó, davant dels deutes del castlà Joan d'Olzinelles, l'altre senyor de Reus, va comprar la castlania per 50.000 sous, i va quedar com a senyor únic de la vila. El 1402 va autoritzar la creació d'un cos armat al Camp de Tarragona per tal de repel·lir les incursions dels pirates a aquelles costes. Va seguir amb la senyoria de Reus, a la qual no va renunciar mai, fins que el nou papa Martí V va donar la cambreria a Pere de Frías l'any 1417.[4][5]
Elecció
[modifica]Durant la seua trajectòria eclesiàstica va donar suport a Robert de Ginebra, motiu pel qual va ser elegit pontífex pels cardenals francesos a la mort de Climent VII, el 28 de setembre de 1394.
A la mort del papa Urbà VI, a l'any 1389, els cardenals italians van elegir Bonifaci IX; per tant, l'elecció de Pero de Luna va continuar el cisma de l'Església Catòlica.
La major part de l'Església no va reconèixer Benet XIII. La Corona d'Aragó va ser la que va donar-li un més gran suport, en particular encoratjats per sant Vicent Ferrer, i comptà amb el reconeixement d'Escòcia, Castella i Navarra. A l'any 1397, l'Església francesa, que inicialment li havia donat suport, refusà decantar-se per cap dels dos papes i l'any 1398 es manifestà contrària a Benet XIII, es posà sota el control del poder reial i el rei de França retirà l'obediència al papa.[6] De fet, l'any 1398 Benet va ser assetjat per Boucicaut en el seu palau d'Avinyó —Setge d'Avinyó (1398-1403)—, i Martí l'Humà va fer que l'expedició que es va dirigir a Tedelis, a continuació anés a Avinyó per mirar d'alliberar Benet XIII del setge. La flota no pogué remuntar el Roine pel poc cabal que duia el riu, però aconseguí que es concedís una treva de tres mesos als assetjats.[7]
Deposició i fugida a Peníscola
[modifica]El 1409 fou deposat i excomunicat pel concili de Pisa, que derivà en l'elecció d'un tercer papa. La conferència de Perpinyà (1415) desembocà en la fugida de Benet XIII a Peníscola, i es va fer fort durant molts anys al seu castell. Tanta va ser la seua tossuderia que va donar peu a les expressions catalanes "algú es manté tretze són tretze" en una cosa o que "hi està entretzenat", o l'expressió ara gairebé obsoleta en català "mantenir-se en els nostres tretze", més corrent en espanyol "seguir en sus trece", en referència al seu nom Benet XIII.[8]
Durant aquest temps va seguir atorgant butlles papals, com les sis butlles del 28 d'agost de 1413 que autoritzaren la fundació de la Universitat de Saint Andrews, la universitat més antiga d'Escòcia. Actualment hi ha una placa commemorativa d'aquest fet a la capella dels templers del castell de Peníscola.
Finalment, Benet fou deposat pel Concili de Constança, l'any 1417, tot i que ell sempre refusà l'elecció del nou papa Martí V i cada any fulminà l'excomunió contra ell i contra tots els que l'havien elegit i li donaven suport. No obstant això, Benet va mantenir el reconeixement d'algunes diòcesis d'Escòcia, Castella, Navarra i Aragó fins a la seua mort.
En morir, alguns cardenals creats per ell van elegir un successor en la persona de Climent VIII de Peníscola, tot i que un altre cardenal dissident va nomenar successor Benet XIV.
Benet XIII va tenir un paper molt important durant l'interregne de 1410-1412 a la Corona d'Aragó, donant un suport tàcit al candidat Ferran de Trastàmara. Fou Benet XIII qui va proposar de fer un compromís, que els parlaments van convocar a Casp el 1412.
Al castell de Peníscola hi ha un museu dedicat a la seua història i als anys que passà en el castell d'aquesta vila.
Bibliografia
[modifica]- Baltasar Porcel, Cavalls cap a la fosca
- Vicent Blasco Ibáñez, El papa del mar, València, Prometeo, 1925 (en espanyol).
- Christian Murciaux, Pedro de Luna: roman, París, Plon, 1963 (en francès).
- Alec Glasfurd,The Anti-pope (Peter de Luna, 1342–1423): A study in obstinacy, Nova York, Roy Publishers, 1965, sobre la seva vida (en anglès).
- Jaume Cabré, Pluja seca: carta del papa a la reina Maria, Barcelona, Proa, 2001, obra de teatre sobre la seva mort i successió (en català).
- Jesús Maeso de la Torre, El Papa Luna: Benedictus XIII y el Cisma de Occidente, Barcelona, Planeta, 2002 (en espanyol).
- Vicent Melià i Bomboí, El corazón del Papa Luna, Peníscola, Peníscola Màgica, 2009² (en espanyol).
- Jesús Caudevila, Los silencios del Papa Luna, Barcelona, Styria, 2009 (en espanyol).
Vegeu també
[modifica]Referències
[modifica]- ↑ 1,0 1,1 «Benet XIII». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ "Personajes ilustres del castillo de Peñíscola. Benedicto XIII" Arxivat 2016-12-20 a Wayback Machine., a Domus Templi, Dominios del Temple, Corona de Aragón (castellà). Accedit el 6 de desembre del 2016.
- ↑ "Interregne i bandositats a Aragó", de Josep-David Garrido i Valls, dins Martí l'Humà: el darrer rei de la dinastia de Barcelona (1396-1410). L'Interregne i el Compromís de Casp, EIC, Bcn, Nota 30, p. 803
- ↑ Besora Barbarà, Joan «Don Pedro de Luna Señor de Reus». Revista del Centro de Lectura, 4a. època, núm. 47, V-1956, pàg. 55-56.
- ↑ Gort, Ezequiel. Els senyors feudals de Reus. Reus: Carrutxa, 1989, p. 60.
- ↑ Waugh, William Templeton. A history of Europe from 1378 to 1494 (en anglès). Methuen & co, 1932, p. 138.
- ↑ Jornades sobre el Cisma d'Occident a Catalunya, les Illes i el País Valencià. Institut d'Estudis Catalans, 1986, p. 67. ISBN 8472830888.
- ↑ Article de Maria Rodríguez Mariné al diari ARA, 17.11.2019, p. 49. Cita el treball lexicogràfic del professor Josep Capdeferro, expert del català del segle xvii
Enllaços externs
[modifica]- «Benet XIII». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
Precedit per: seu vacant, abans Guillem Arnau i Patau |
Bisbe d'Urgell Llista de bisbes d'Urgell 1365 – 1370 |
Succeït per: seu vacant, després Berenguer d'Erill i de Pallars |
Precedit per: seu vacant, abans Guillem Arnau i Patau |
9è Copríncep d'Andorra Llista de coprínceps 1365 – 1370 |
Succeït per: seu vacant, després Berenguer d'Erill i de Pallars |
Precedit per: Climent VII |
Antipapa Papa de la línia d'Avinyó 1394-1423 |
Succeït per: Benet XIV |
Papes del Cisma d'Occident |
---|