(Translated by https://www.hiragana.jp/)
Pardal - Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure Vés al contingut

Pardal

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Per a altres significats, vegeu «pardal (desambiguació)».
Infotaula d'ésser viuPardal
Passer domesticus Modifica el valor a Wikidata

Pardal comú mascle
Enregistrament
Modifica el valor a Wikidata
Dades
Hàbitatbosc, matollar, zona humida i prada Modifica el valor a Wikidata
Envergadura239 mm Modifica el valor a Wikidata
Nombre de cries2 Modifica el valor a Wikidata
Període
Estat de conservació
Risc mínim
UICN103818789 Modifica el valor a Wikidata
Taxonomia
SuperregneHolozoa
RegneAnimalia
FílumChordata
ClasseAves
OrdrePasseriformes
FamíliaPasseridae
GènerePasser
EspèciePasser domesticus Modifica el valor a Wikidata
Linnaeus, 1758
Distribució

Distribució geogràfica: àrea de distribució natural (verd fosc) i àrea d'introducció (verd clar).

El pardal comú o senzillament pardal,[1][2] dit també teuladí[3] al País Valencià, teulader[4] al costat de pardal a les Illes Balears, torredà (al País Valencià), tretxe a l'Alguer[5] (Passer domesticus), és un membre de la família Passeridae originari d'Europa i Àsia, i introduït en altres continents. Als Estats Units van ser introduïts deliberadament a la segona meitat del segle xix i ara és l'ocell més abundant. Poden arribar a viure 13 anys en captivitat, però en llibertat, pocs arriben a sobrepassar 7 anys.

Noms dialectals

[modifica]

Cal afegir les formes més reduïdes xeu, xareu/xereu, xarau; torrodà/torredà; viler(o), i els castellanismes gorrió, gurió.

Morfologia

[modifica]
(Passer domesticus) segell FR 344 de Postverk Føroya, Illes Fèroe, alliberat el 22 de febrer de 1999. Artista: Astrid Andreasen
Passer domesticus domesticus

Fa de 14 a 16 cm de llarg i presenta dimorfisme sexual: el mascle és de color terrós, jaspiat en el dors, les ales i la cua. El pili és gris, el bec fosc, la nuca de color castany, el ventre i les galtes blanques, i la gorja porta un pitet negre. La femella, en canvi, és tota de color terrós grisenc sense taques negres o castanyes, el pit i el ventre són més clars que els del mascle. A les ales duu una franja blanca i al pit una de negra en forma de pitet (això darrer només en el mascle).

Ecologia

[modifica]

Fa un niu mal acabat amb herba seca en un forat d'arbre o d'una construcció humana. A l'abril-agost la femella comença els 12-14 dies d'incubació dels seus 3 o 5 ous. L'alimentació dels pollets és assumida per ambdós pares, fins que aquells volen, als 15 dies. Poden tenir fins a 3 cries.

Es pot trobar a tot el territori dels Països Catalans, en pràcticament tot Europa, Àsia, i Àfrica i introduït a Amèrica i a Austràlia, excepte la part oest (Austràlia occidental) i Nova Zelanda. Viu bàsicament en ambients urbans, a prop dels humans, on troba menjar i protecció fàcilment.

El seu caminar és molt característic, ja que va fent salts a terra. D'altra banda, és sedentari, molt comú i summament antropòfil, ja que segueix l'ésser humà allà on aquest vagi (particularment a les ciutats).

És fonamentalment granívor i consumeix gran quantitat d'aliment d'origen animal, com ara larves d'artròpodes (fins i tot ha estat vist menjant petites sargantanes). A més, s'ha adaptat molt bé a la vida amb l'ésser humà, amb qui conviu des de fa mil·lennis. Això fa que el pardal comú aprofiti tot tipus d'aliment humà, ja sigui d'origen vegetal o animal. A ciutat pràcticament s'alimenta només de deixalles.[6]

Referències

[modifica]
  1. «Pardal». Cercaterm. TERMCAT, Centre de Terminologia. Rev. 20/02/2022(català)
  2. «pardal». Diccionari de la llengua catalana de l'IEC. Institut d'Estudis Catalans.
  3. Amb les variants teuladí, tauladí, teulerí, teularí o teulat
  4. Grup Balear d'Ornitologia i Defensa de la Naturalesa (GOB) / Universitat de les Illes Balears (UIB) - Llista de noms recomanats d'aucells en l'àmbit Balear (format PDF) - pàgina 15 - GOB 2006. El castellanisme gorrió s'ha estès per gran part de l'illa per a evitar pardal, mot avui de significat obscè. Una gran part de l'illa prefereix dir-ne teulader
  5. Sanna i Useri, Josep. Diccionari català de l'Alguer. L'Alguer/Barcelona: Fundació del II Congrés de la Llengua Catalana i Editorial Regina, 1988, p. 1062. ISBN 84-7129-391-9. 
  6. Lalueza i Fox, Jordi: El llibre dels ocells de Catalunya,plana 105. Editorial De Vecchi - Edicions Cap Roig. Barcelona,1987. ISBN 84-315-0434-X

Enllaços externs

[modifica]