Safflorita
 Safflorita | |
|---|---|
 Safflorita sobre calcita provinent de la mina Bouismas, Districte de Bou Azzer, Tazenakht, Província d'Ouarzazate, Regió de Souss-Massa-Draâ, Marroc. | |
| Fórmula química | CoAs₂ |
| Epònim | Safre  |
| Localitat tipus | Daniel mine (en)  |
| Classificació | |
| Categoria | sulfurs |
| Nickel-Strunz 10a ed. | 02.EB.15a |
| Nickel-Strunz 9a ed. | 2.EB.15a |
| Nickel-Strunz 8a ed. | II/C.08 |
| Dana | 2.12.2.11 |
| Propietats | |
| Sistema cristal·lí | ortoròmbic |
| Hàbit cristal·lí | cristalls prismàtics, massiu a fibrós |
| Estructura cristal·lina | a = 5.173 Å, b = 5.954 Å, c = 2.999 Å; Z = 2 |
| Grup puntual | ortoròmbica dipiramidal (2/m 2/m 2/m) Pnnm |
| Color | blanc estany, gris clar, amb el temps s'enfosqueix |
| Macles | macles cruciformes de penetració |
| Exfoliació | {010} imperfecta |
| Fractura | concoidal, desigual |
| Tenacitat | fràgil |
| Duresa | 4,5 a 5 |
| Lluïssor | metàl·lica |
| Color de la ratlla | gris fosca |
| Diafanitat | opaca |
| Densitat | 6,9 a 7,3 |
| Més informació | |
| Estatus IMA | mineral heretat (G) |
| Símbol | Saf |
| Referències | [1] |
La safflorita és un mineral de la classe dels sulfurs que pertany al grup de la löllingita.[2] Va ser anomenada així l'any 1835 per Johann Friedrich August Breithaupt del francès sabre (colorant), perquè es va utilitzar en la fabricació de safflor, un òxid impur de cobalt utilitzat com a pigment.
Característiques
[modifica]La safflorita és un arsenur simple de cobalt, anhidre, que cristal·litza en el sistema ortoròmbic. La seva fórmula química és CoAs₂, havent de contenir ferro (Fe) i/o níquel (Ni) reemplaçant cobalt (Co) per a l'estabilització de l'estructura. També pot contenir algunes petites impureses de sofre. És isoestructural amb la marcassita (FeS₂). Es pot confondre amb la skutterudita, la cloantita o amb l'arsenopirita, de les que es diferencia per les reaccions químiques i a través de raigs X. De vegades s'explota per la seva composició en cobalt.
Segons la classificació de Nickel-Strunz, la safflorita pertany a «02.EA: Sulfurs metàl·lics, M:S = 1:2, amb Fe, Co, Ni, PGE, etc.» juntament amb els següents minerals: aurostibita, bambollaita, cattierita, erlichmanita, fukuchilita, geversita, hauerita, insizwaita, krutaita, laurita, penroseita, pirita, sperrylita, trogtalita, vaesita, villamaninita, dzharkenita, gaotaiita, alloclasita, costibita, ferroselita, frohbergita, glaucodot, kullerudita, marcassita, mattagamita, paracostibita, pararammelsbergita, oenita, anduoita, clinosafflorita, löllingita, nisbita, omeiita, paxita, rammelsbergita, seinäjokita, arsenopirita, gudmundita, osarsita, ruarsita, cobaltita, gersdorffita, hol·lingworthita, irarsita, jolliffeita, krutovita, maslovita, michenerita, padmaita, platarsita, testibiopal·ladita, tolovkita, ullmannita, willyamita, changchengita, mayingita, hollingsworthita, kalungaita, milotaita, urvantsevita i rheniita.
Formació i jaciments
[modifica]La seva gènesi és hidrotermal de temperatura mitjana. Sol trobar-se associada a altres minerals com: löllingita, skutterudita, niquelina, plata nativa, bismut natiu o rammelsbergita. Els jaciments d'aquest mineral són bastant rars, i es poden trobar a Alemanya, a l'antiga Txecoslovàquia, Canadà, Itàlia, Suècia i Rússia. Als territoris de parla catalana ha estat descrita a la mina Eureka (La Torre de Cabdella, Pallars Jussà)[3] i a la mina Reparadora (Naut Aran, Vall d'Aran).[4]
Referències
[modifica]
- ↑ «Safflorite» (en anglès). Mindat. [Consulta: 30 març 2015].
- ↑ «Löllingite Group» (en anglès). Mindat. [Consulta: 30 març 2015].
- ↑ Castillo-Oliver, Montgarri; Melgarejo, Joan Carles; Torró, Lisard; Villanova-de-Benavent, Cristina; Campeny, Marc; Díaz-Acha, Yael; Amores-Casals, Sandra; Xu, Jingyao; Proenza, Joaquin; Tauler, Esperança «Sandstone-Hosted Uranium Deposits as a Possible Source for Critical Elements: The Eureka Mine Case, Castell-Estaó, Catalonia». Minerals, 10, 1, 30-12-2019, pàg. 34. DOI: doi:10.3390/min10010034 [Consulta: 1r febrer 2024].
- ↑ Mata i Perelló, Josep Maria. Els minerals de Catalunya. Institut d'Estudis Catalans, 1990 [Consulta: 1r febrer 2024].