Tabulatura
La tabulatura és una forma notació musical que indica a l'intèrpret on ha de posar els dits i no pas les notes que ha d'interpretar, tal com succeeix en la notació musical habitual al pentagrama.[1]
La tabulatura es va utilitzar, i s'ha seguit utilitzant, quasi només per als instruments de corda polsada, i per a alguns models de viola d'arc. Aquest és el cas de la guitarra, el llaüt, l'arxillaüt, la tiorba, la mandora, la vihuela així com altres instruments de la família, però també per a l'arpa i l'orgue (en aquests instruments no de forma generalitzada però sí en alguns països, seguint sistemes diferents a cada zona). Al segle xvii Pietro Milioni va editar un dels primers manuals per autoaprendre a tocar la guitarra on fa servir la aquesta notació.[2]
Modernament es fa servir sovint la tabulatura en l'escriptura per a instruments de corda de la música folklòrica i popular, com ara la guitarra, el baix elèctric, l'ukelele, la mandolina, el charango, el banjo i altres, però també es poden trobar exemples de tabulatura per a instruments que no són de corda, com ara l'harmònica i l'ocarina).[1]
Referències
[modifica]- ↑ 1,0 1,1 «Tabulatura». Gran Enciclopèdia de la Música. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ Milioni, Pietro. Il primo, secundo e terzo libro d'intavolatura, sopra i quali ciascuna da se medesimo puo imparare a suonare di chitarra spagnola, accordare, faré il trillo, il ripicco e anco trasmutar sonate da una lettera all'altra corispondente (llibre electrònic). Roma: Guglielmo Faccioti, 1627, p. 64.[Enllaç no actiu]