Tiberi II
 Moneda amb la imatge de Tiberi II | |||||||||||||||
| Nom original | Tiberius Flavius Constantinus Anicius Thrax Augustus (llatí) | ||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| Biografia | |||||||||||||||
| Naixement | c. 520  Tràcia | ||||||||||||||
| Mort | 14 agost 582 (61/62 anys) Constantinoble (Turquia) | ||||||||||||||
| Emperador romà d'Orient | |||||||||||||||
| 582 – 602 | |||||||||||||||
← Justí II | |||||||||||||||
| Dades personals | |||||||||||||||
| Religió | Cristianisme calcedoni | ||||||||||||||
| Activitat | |||||||||||||||
| Ocupació | governador, polític | ||||||||||||||
| Període | Imperi Romà d'Orient i Egipte sota l'Imperi Romà d'Orient | ||||||||||||||
| Família | |||||||||||||||
| Família | Justiniana | ||||||||||||||
| Cònjuge | Ino Anastàsia | ||||||||||||||
| Fills | Constantina Charito | ||||||||||||||
| Pare | valor desconegut Justí II | ||||||||||||||
| Germans | Arabia | ||||||||||||||
 | |||||||||||||||
Llista
| |||||||||||||||
Tiberi II (en llatí: Tiberius II) (vers 530-582) fou emperador romà d'Orient. Era d'origen traci i va ascendir al tron per amistat amb l'emperador Justí II. Durant el seu govern (578 al 582) va haver d'aturar l'atac dels àvars, els perses i l'amenaça dels longobards. Mentre que alguns historiadors l'han considerat un bon administrador, altres creuen que a la seva mort les arques de l'Estat van quedar en una pobra situació per la seva generositat, pel que va invertir en l'ampliació del palau i per les moltes despeses en treves i guerres. La qüestió econòmica va formar part dels textos legals que va escriure: Va deixar sis constitucions (una s'ha perdut), que formen part de les 168 novellae; la més famosa fou
Procedència
[modifica]Era nadiu de Tràcia i el seu nom original era Tiberi Anici Traci.[1] El patriarca Eutiqui el va presentar al qui seria emperador Justí II, el qual li va aconseguir feina de notari a la cort de Justinià I.[2] Després fou comes excubitorum o capità de la guàrdia de Justí II (successor de Justinià I el 565), amb qui va tenir una relació d'amistat.[3]
Servei en l'exèrcit
[modifica]El 569, fou designat magister utriusque militiae amb instruccions d'atendre les demandes dels àvars i negociar amb ells. Tiberi va donar permís als àvars per establir-se en territori romà d'Orient, a la zona dels Balcans, a canvi de donar com a ostatges alguns àvars que fossin homes pertanyents a les famílies dels caps.[2] Justí II no va acceptar aquest acord i va exigir que els ostes fossin membres de la família del kan; proposta que els àvars tampoc van acceptar i es van mobilitzar per atacar Constantinoble, però van ser derrotats per les tropes de Tiberi el 570.[4] L'any següent va ser Tiberi el derrotat i va anar d'un pèl que no morís; llavors es va acordar una treva. Durant la treva una delegació d'àvars va anar a parlamentar amb l'emperador i a la tornada van ser atacats per un grup de lladres romans d'Orient, els àvars van reclamar justícia a Tiberi, el qual va localitzar els lladres i els va fer retornar el botí.[5]
El 573, acabada la treva, Tiberi va dirigir les tropes romanes d'Orient contra els àvars a les regions del Save i el Danubi; primer fou derrotat en una batalla però es va recuperar i va aconseguir assegurar per l'imperi la possessió de Sírmium, a la confluència dels dos rius.
Govern com a cèsar (574-578)
[modifica]El 574 Justí II va tenir una crisi nerviosa que va obligar a l'emperadriu a assumir les decisions. Sofia va reclamar la presència de Tiberi, que estava en una campanya militar contra els perses, per ajudar-la a governar mentre Constantinoble estava patint una plaga.[6] Tiberi i Sofia van acordar una treva d'un any amb els perses a canvi de pagar 45.000 nomismes.[3] En un moment de lucidesa, Justí el va nomenar cèsar, és a dir, successor. Va portar la part administrativa de l'imperi durant quatre anys.
Tiberi va trobar dos tresors que Justí havia amagat sota unes lloses:el tresor de Narses i 1.000 centenaria, que equival a 100.000 lliures d'or o 7.200.000 nomismes, els quals va repartir entre els pobres, davant la consternació de Sofia.[7] Juntament als generosos donatius, va eliminar les taxes sobre el vi i el pa que havia instituït Justinià I i va prohibir la venda de càrrecs, mesura que el va fer molt popular. Va negociar una pau amb els àvars, a canvi de pagar 80.000 nomismes per any, mentre que els àvars acceptaven defensar la frontera del Danubi d'altres possibles invasors; això va permetre mobilitzar les tropes cap a l'Est on tenia pensat continuar la guerra amb els perses.[8]
La guerra amb Pèrsia li va impedir reaccionar contra els longobards a Itàlia, però va poder conservar el territori que després fou l'Exarcat de Ravenna, i salvar el papa Pelagi II i Roma dels longobards, amb un oportú aprovisionament portat per una flota. Més endavant es va aliar amb Khildebert II, el rei dels francs, en contra dels longobards.[8]
En la guerra contra Pèrsia el 576, el general Justinià va travessar el Bòsfor amb 150.000 homes per fer aixecar el setge de Teodosiòpolis a Armènia, defensada pel general Teodor. L'exèrcit incloïa nombrosos germànics i eslaus. Es va lliurar una gran batalla prop de Melitene en la qual els perses foren derrotats i molts es van ofegar al riu Eufrates quan fugien; el botí fou enorme i va incloure 22 elefants; Justinià va avançar fins a l'interior de Pèrsia i estava a punt de signar un tractat amb el rei Cosroes I quan un general persa va aconseguir una victòria en una batalla menor. El general anomenat Justinià fou cridat a la cort i per substituir-lo van nomenar Maurici (després emperador) que va adoptar l'antiga tàctica romana de romandre en camps fortificats i va passar l'hivern a Mesopotàmia (577 a 578).[9]
Tiberi es va preocupar per apaivagar les disputes entre sectes cristianes (els calcedonis i els mofisites) nomenant a càrrecs neutrals i moderant les persecucions. Va destinar uns 200.000 nomismes a repartir-los entre els diferents caps dels àvars en un intent de dividir-los i evitar l'elecció d'un nou kan. Quan els eslaus van envair Il·líria, va traslladar un exèrcit format per àvars per obligar-los a retrocedir.[10]
Ascens al tron
[modifica]Justí va morir el 5 d'octubre del 578, Tiberi va ascendir al tron i va agafar el nom complet de Flavi Constantí Anici Traci (Flavius Constantinus Anicius Thrax) sent conegut com a Tiberi II.[11] Sofia esperava casar-se amb Tiberi però quan aquest fou proclamat va presentar com a emperadriu a Anastàsia, amb la qui estava casat en secret des de feia algun temps. Sofia fou tractada correctament però no va oblidar aquesta circumstància i es diu que va induir al general Justinià a conspirar contra Tiberi. Quan el complot fou descobert, Sofia fou privada de tot poder i Justinià fou perdonat i va esdevenir un lleial amic de Tiberi.[12]
Les victòries contra els perses van permetre a Tiberi centrar la seva atenció en els territoris de l'Oest. Va enviar tropes a Itàlia per reforçar els territoris de Ravenna i va recuperar el port de Classis.[10]Va formar una aliança amb una princesa visigoda d'Espània que estava incitant a la rebel·lió perquè se sentien indefensos davant els atacs dels moros. Vers el 578, l'exarca Gennadi[a] va derrotar el rei moro Gasmul dels mauritans.[10]
Tiberi va intervenir en els assumptes dels francs, en l'antiga província de la Gàlia, que feia un segle que no mantenia contactes amb l'imperi.[11] Potser d'aquí va sorgir el personatge de ficció conegut com a l'emperador Lucius Tiberius de la llegenda artúrica, qui també va enviar emissaris després de cent anys sense relacions.
El 579, era evident que l'imperi era massa extens i hi havien massa enemics que tenien l'exèrcit ocupat en molts llocs. Els àvars van aprofitar la manca de tropes als Balcans per assetjar Sirmium. Al mateix temps els eslaus van començar a emigrar cap a Tràcia, Macedònia i Grècia, cosa que Tiberi es va veure incapaç d'aturar, ja que els perses van reprendre les hostilitats. Per empitjorar la situació, les tropes començaven a donar símptomes d'esgotament i estaven inquiets perquè la paga els arribava amb retard.[13]
Mort i successió
[modifica]El 579 a Pèrsia, Ormazd IV va succeir a Cosroes i va començar altre cop la guerra. Maurici va derrotar els perses i va assolar part del país; el 580 va obtenir una gran victòria a la vora de l'Eufrates. El 581 va obtenir una nova victòria. Maurici va rebre els honors del triomf al seu retorn a Constantinoble. L'agost del 581 Tiberi II, la salut del qual anava de baixa, i que no tenia fills mascles, va casar Maurici amb la seva filla Constantina. A l'altra filla, anomenada Charito, la va casar amb el general Germà, que tenia relació de parentiu amb Tiberi. Maurici i Germà van ser nomenats cèsars, cosa que fa pensar que tenia intenció de dividir un imperi massa gran en dos; finalment això no va passar, ja que el 13 d'agost del 582 va nomenar august Maurici.[13]
Va morir el 14 d'agost del 582, sembla que a causa d'un peix mal cuinat o enverinat i Maurici el va succeir.[14][15]
Notes
[modifica]- ↑ Sovint se l'esmenta com a exarca de Ravenna, però aquest càrrec fou creat per primer cop a Ravenna el 584, el càrrec d'Exarca d'Àfrica fou creat vers el 592, i el primer exarca fou el general Gennadi, que durant uns dotze anys havia estat el magister militum de la prefectura; per tant el títol d'exarca donat el 578 és un anacronisme.
Referències
[modifica]- ↑ Kajdan, 1991, p. 2083.
- ↑ 2,0 2,1 Martindale, 1992, p. 1324.
- ↑ 3,0 3,1 Treadgold, 1997, p. 223.
- ↑ Martindale, 1992, p. 1324-1325.
- ↑ Martindale, 1992, p. 1325.
- ↑ Canduci, 2010, p. 187.
- ↑ Pau Diaca Historia Langobardorum, llibre III, capítol 12
- ↑ 8,0 8,1 Treadgold, 1997, p. 224.
- ↑ Bury, 1912, p. 80.
- ↑ 10,0 10,1 10,2 Treadgold, 1997, p. 225.
- ↑ 11,0 11,1 Kajdan, 1991, p. 2084.
- ↑ Bury, 1912, p. 79.
- ↑ 13,0 13,1 Treadgold, 1997, p. 226.
- ↑ Norwich, 1993, p. 272.
- ↑ Martindale, 1992, p. 1326.
Bibliografia
[modifica]- Bury, J. B.. History of the Eastern Empire from the Fall of Irene to the Accession of Basil: A.D. 802–867, 1912.
- Canduci, Alexander. "Triumph & Tragedy: The Rise and Fall of Rome's Immortal Emperors", volum 9. Pier, 2010. ISBN 978-1-74196-598-8.
- Kajdan, Aleksandr. "Oxford Dictionary of Byzantium", volum I. Oxford University Press, 1991. ISBN 978-0-19-504652-6.
- Martindale, J. R.. "The Prosopography of the Later Roman Empire", volum III. Cambridge University Press, 1992.
- Norwich, John Julius. Byzantium: The Apogee". Penguin, 1993. ISBN 0-14-011448-3.
- Treadgold, Warren T. A History of the Byzantine State and Society. Stanford, Califòrnia: Stanford University Press, 1997.
