Piano
 | |
| Projectes germans | |
|---|---|
 Article a la Viquipèdia | |
 Multimèdia a Commons | |
| Detalls | |
| Tipus | instrument de teclat, Instrument de corda percudida i cítara de caixa |
 | |
El piano és un instrument musical classificat com un instrument de teclat de corda percudida segons el sistema de classificació tradicional.
Endevinalles
[modifica | modifica el codi]- El meu nom diu que sóc pi,
més també sóc d'altra fusta;
i unes dames que amb mi vénen,
quan canten em donen llustre.[1]
- Quan obro la boca ensenyo
blanca i fina dentadura,
i així que a parlar em poso
totes les dents em belluguen.[2][1]
- (var.) Quan obro la boca, ensenyo
blanca i fina dentadura,
i quan em poso a parlar,
totes les dents em belluguen.[3]
- Tinc a la boca
una dentadura,
em poso a cantar
si les dents em belluguen.[4]
- Una cosa que es toca i toca.[5]
- Cantem boniques cançons
si ens toquen nostres esquenes,
i anem vestides de blanc
i anem vestides de negre.[1]
- Tecles del piano
Referències
[modifica | modifica el codi]Bibliografia
[modifica | modifica el codi]- Amades, Joan. Folklore de Catalunya. Vol. 2. Cançoner, cançons, refranys, endevinalles. 3a edició. Barcelona: Selecta, 1982. ISBN 84-298-0452-8.
- El Llibre de les endevinalles : col·lecció selecta de velles i noves endevinalles versificades : pròpies per a passar una bella estona (en català). Barcelona: Salvador Bonavía, 1925 (Biblioteca Bonavia ; 14, 19).
- Castellví, Joan. Cinc-centes endevinalles / recollides, traduïdes, originals i versificades per Joan Castellví Cerdà (en català). 3a edició. Barcelona: Eler, 1956.
- Correig i Blanchar, Montserrat; Cugat i Solà, Laura; Rius i Benito, Dolors. Una Capseta blanca que s'obre i no es tanca (en català). 2a edició. Barcelona: Ed. Graó, 1986. ISBN 9788485729111.
- Bassols, Maria Margarida. Endevinaller. València: Tres i Quatre, 1994 (L'Estel). ISBN 978-84-7502-376-2.