Constel·lació del Ca Major
![]() ![]() | |
---|---|
![]() | |
Nom en llatí | Canis major |
Abreviatura | CMa |
Genitiu | Canis Majoris |
Simbologia | el Gos Major |
Ascensió recta | 7 |
Declinació | -20 |
Àrea | 380 graus quadrats Posició 43 |
Nombre d'estels Bayer/Flamsteed | 5 |
Estel més brillant | Sírius ( |
Meteors | cap |
Limita amb | |
Visible a latituds entre +60° i −90°. Durant el mes de febrer a les 21:00 hi ha la millor visibilitat. |
El Ca Major (Canis Major) és una de les 88 constel·lacions actuals i ja figurava a la llista de constel·lacions de Claudi Ptolemeu. Es diu que representa uns dels cans que segueixen a Orió, el caçador. Canis Major conté Sírius, l'estel de major magnitud aparent del cel nocturn, que forma part del Triangle Hivernal de l'hemisferi Nord.
![](https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/thumb/a/a9/Johannes_Hevelius_-_Prodromus_Astronomia_-_Volume_III_%22Firmamentum_Sobiescianum%2C_sive_uranographia%22_-_Tavola_DDD_-_Canis_Major.jpg/330px-Johannes_Hevelius_-_Prodromus_Astronomia_-_Volume_III_%22Firmamentum_Sobiescianum%2C_sive_uranographia%22_-_Tavola_DDD_-_Canis_Major.jpg)
![](https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/thumb/b/be/Canis_Major_IAU.svg/330px-Canis_Major_IAU.svg.png)
Mitologia[modifica]
La constel·lació del Ca Major és una de les 48 constel·lacions enregistrades per Claudi Ptolemeu (ca. 85 - ca. 165) en el seu Almagest. Hi ha diverses identificacions que s'han proposat per al Ca Major:
- A la mitologia grega, Lèlaps (en grec antic
Λ α ῖλ α ψ Lailaps, ‘vent de tempesta’) era un gos que sempre atrapava la seva presa quan caçava. Fou un regal que Zeus a la seva filla Europa i que, posteriorment, passà al fill d'Europa, Minos. Aquest el regalà a la princesa Procris i aquesta a Cèfal, el seu marit. Un dia l'emprà per caçar la guineu teumèsia, que mai podia ser atrapada. Això provocà una paradoxa: un gos que sempre atrapava la presa i una guineu que no podia ser atrapada. La persecució prosseguí durant un temps fins que Zeus, perplex per les seves destinacions contradictòries, transformà els dos animals en pedra.[1][2] - Un dels dos gossos del caçador Orió, que fou col·locat en el cel alhora que el seu amo, ja que sempre havia estat al costat d'ell. L'altra ca és el Ca Menor.[1][2]
- La gossa Mera, de Icari i Erígone. Trobà els cossos sense vida dels seus amos i amb els seus laments atragué gent perquè els donessin sepultura. Dionís la posà entre les constel·lacions.[2]
Característiques[modifica]
![](https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/thumb/c/c7/CanisMajorCC.jpg/220px-CanisMajorCC.jpg)
Canis Major és la 43a constel·lació més gran del cel, ocupant una àrea de 380 graus quadrats. Es troba al segon quadrant de l'hemisferi sud (SQ1) i es pot veure a latituds entre +60° i –90°. Les constel·lacions veïnes són les de la Coloma, de la Llebra, de l'Unicorn i de la Popa.[3] El Ca Major conté 10 estrelles amb nom formal aprovats per la Unió Astronòmica Internacional (IAU): Adhara, Aludra, Amadioha, Atakoraka, Furud, Murzim, Muliphein, Sírius, Unurgunita i Wezen.[3]
Estrelles[modifica]
L'estel
![](https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/thumb/d/d6/Sirius_A_%26_B_X-ray.jpg/220px-Sirius_A_%26_B_X-ray.jpg)
Sírius fou un estel molt important per als antics egipcis, pel fet que en aquella època la sortida helíaca de Sírius (que ells anomenaven Sothis, ‘la luminària’) tenia lloc poc abans de les crescudes del Nil. Aquesta circumstància permetia als egipcis la predicció de les crescudes, que eren d’una gran importància per a l’agricultura egípcia. El nom llatí és Stella Canícula,[5] d'on prové el mot «canícula», període d’unes cinc setmanes que comprèn de finals del juliol i quasi finals l’agost, durant el qual sol fer molta calor.[6]
Adhara o
Wezen o
Murzim, Mirzam, Murzam o
Aludra o
![](https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/thumb/9/9f/Starshine_in_Canis_Major.jpg/220px-Starshine_in_Canis_Major.jpg)
Furud és una estrella binària espectroscòpica. El seu nom prové de la frase àrab ألفرود al-furūd, ‘els solitaris’. L'estrella es troba a uns 336 anys llum de la Terra i té una magnitud aparent de 3,02. El component més brillant és una nana de seqüència principal de tipus B de color blau-blanc. El company és una estrella invisible. Els dos estels giren al voltant d'un centre comú una vegada cada 675 dies.[3]
Altres objectes[modifica]
![](https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/thumb/7/77/Canis_major_dwarf.jpg/220px-Canis_major_dwarf.jpg)
La galàxia nana del Ca Major és una galàxia irregular descoberta l'any 2003 per un equip internacional d'astrònoms. Té forma aproximadament el·líptica, que es creu que és la galàxia veïna més propera al Sistema Solar. Es troba aproximadament a 25 000 anys llum de distància de la Terra i a 42 000 anys llum del centre galàctic. Conté uns mil milions d'estrelles, entre elles un nombre important de gegants vermelles. És un objecte difícil d'observar perquè es troba darrere del pla de la Via Làctia, enfosquit per estrelles, pols i gas. Com que el cos principal de la galàxia està molt degradat, es creu que la nana del Ca Major es veu greument afectada pel camp gravitatori de la Via Làctia.[8]
M 41 o NGC 2287 és un cúmul obert a 4° al sud de Sírius[5] descobert per Giovanni Battista Odierna (1597-1660) abans de 1654, però oblidat. Fou redescobert independentment el 1702 per John Flamsteed (1646-1719) i el 1749 per Guillaume Le Gentil (1725-1792). Charles Messier (1730-1817) el catalogà el 1765. Conté unes 100 estrelles, entre les que hi ha diverses gegants vermelles, i la més brillant és de tipus espectral K3, de magnitud aparent de +6,9, i situada prop del seu centre. S'estima que el cúmul s'allunya de nosaltres a uns 23,3 km/s i té una edat entre 190 i 240 milions d'anys. El diàmetre del cúmul és de 25–26 anys llum i es troba a 2 300 anys llum del Sistema Solar.[9]
NGC 2359 és una nebulosa d'emissió al Ca Major. Té una mida d'uns 30 anys llum i uns 15 000 anys llum de distància de la Terra. La nebulosa es forma al voltant de l'estrella central del tipus Wolf-Rayet, un gegant excepcionalment calent que arribarà al seu final com a supernova.[3]
![](https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/thumb/3/33/NGC2207%2BIC2163.jpg/220px-NGC2207%2BIC2163.jpg)
Hi ha dues galàxies espirals a uns 80 milions d'anys llum de distància que xoquen, són NGC 2207 i IC 2163. Foren descobertes per l'astrònom anglès John Herschel (1792-1871) l'any 1835. Tenen magnituds aparents de 12,2 i 11,6, respectivament. En les últimes dècades s'han observat tres supernoves a NGC 2207: SN 1975A el 1975, SN 1999ec el 1999 i SN 2003H el 2003.[3]
El cúmul NGC 2362 (Caldwell 64) o del
A principis de 2024 s'havien descobert 24 planetes extrasolars orbitant estrelles situades al Ca Major. Set estrelles tenen sistemes planetaris amb dos exoplanetes descoberts fins ara.[10]
Bibliografia[modifica]
- Allen, Richard H. Star Names: Their Lore and Meaning. G. E. Stechert, 1899. OCLC 30773662.
- French, Sue «Winter wonders: star-studded January skies offer deep-sky treats for every size telescope». Sky and Telescope, 111, 1, gener 2006, pàg. 83. (subscripció necessària)
- Hoskin, Michael; Dewhirst, David. The Cambridge Concise History of Astronomy. Cambridge University Press, 1999. ISBN 978-0-521-57291-0.
- Jenniskens, Peter. Meteor Showers and Their Parent Comets. Cambridge University Press, 2006. ISBN 978-0-521-85349-1.
- Makemson, Maud Worcester. The Morning Star Rises: an account of Polynesian astronomy. Yale University Press, 1941.
- Moore, Patrick. The Data Book of Astronomy. Institute of Physics Publishing, 2000. ISBN 978-0-7503-0620-1.
- Olcott, William Tyler. Star Lore: Myths, Legends, and Facts. Courier Dover Publications, 2004. ISBN 978-0-486-43581-7.
- Pasachoff, Jay M. A Field Guide to the Stars and Planets. 4th. Houghton Mifflin, 2000. ISBN 978-0-395-93431-9.
- Rao, Joe «Skylog». Natural History, 119, 9, octubre 2011, pàg. 42. (subscripció necessària)
- Ridpath, Ian; Tirion, Wil. The Monthly Sky Guide. 8th. Cambridge University Press, 2009. ISBN 978-0-521-13369-2.
- Ridpath, Ian. Stars and Planets Guide. Princeton University Press, 2001. ISBN 978-0-691-08913-3.
- Sherrod, P. Clay; Koed, Thomas L. A Complete Manual of Amateur Astronomy: Tools and Techniques for Astronomical Observations. Dover Publications, 2003. ISBN 978-0-486-42820-8.
- «Hubble Essentials: About Edwin Hubble». HubbleSite. Space Telescope Science Institute, 2008. [Consulta: 29 abril 2012].
- Staal, Julius D.W.. The New Patterns in the Sky: Myths and Legends of the Stars. 2nd. The McDonald and Woodward Publishing Company, 1988. ISBN 978-0-939923-04-5.
- Thompson, Robert Bruce; Thompson, Barbara Fritchman. Illustrated Guide to Astronomical Wonders. O'Reilly Media, 2007. ISBN 978-0-596-52685-6.
- Wagman, Morton. Lost Stars. McDonald and Woodward Publishing, 2003. ISBN 978-0-939923-78-6.
- Wilkins, Jamie; Dunn, Robert. 300 Astronomical Objects: A Visual Reference to the Universe. 1st. Firefly Books, 2006. ISBN 978-1-55407-175-3.
Referències[modifica]
- ↑ 1,0 1,1 Olcott, William Tyler. Olcott, William Tyler. Star Lore: Myths, Legends, and Facts. Dover Publications, 2004.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 Dixon-Kennedy, Mike. Encyclopedia of Greco-Roman mythology. Santa Barbara, Calif: ABC-CLIO, 1998. ISBN 978-1-57607-094-9.
- ↑ 3,00 3,01 3,02 3,03 3,04 3,05 3,06 3,07 3,08 3,09 3,10 «Canis Major: Stars, Myth, Facts, Location, Deep Sky Objects – Constellation Guide». [Consulta: 3 maig 2024].
- ↑ «Sírius». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ 5,0 5,1 5,2 Mas, Lluc; Juan, Gaspar. El nostre cel al llarg de l’any. Palma: Universitat de les Illes Balears, Servei de Publicacions i Intercanvi Científic, 2005.
- ↑ «canícula». Diccionari de la llengua catalana de l'IEC. Institut d'Estudis Catalans. [Consulta: 6 maig 2024]
- ↑ Britannica, T. Editors of Encyclopaedia. "Adhara." Encyclopedia Britannica, October 6, 2023. https://www.britannica.com/place/Adhara.
- ↑ Martin, N. F.; Ibata, R. A.; Bellazzini, M.; Irwin, M. J.; Lewis, G. F. «A dwarf galaxy remnant in Canis Major: the fossil of an in-plane accretion on to the Milky Way» (en anglès). Monthly Notices of the Royal Astronomical Society, 348, 1, 2004-02, pàg. 12–23. DOI: 10.1111/j.1365-2966.2004.07331.x.
- ↑ Kharchenko, N. V.; Piskunov, A. E.; Röser, S.; Schilbach, E.; Scholz, R.-D. «Astrophysical parameters of Galactic open clusters» (en anglès). Astronomy & Astrophysics, 438, 3, 01-08-2005, pàg. 1163–1173. DOI: 10.1051/0004-6361:20042523. ISSN: 0004-6361.
- ↑ Guide, Universe. «Canis Major ExtraSolar Planets» (en anglès americà). [Consulta: 6 maig 2024].