Gerd
Rubus idaeus  | |
|---|---|
 | |
| Dades | |
| Font de | gerd, fulla de gerd vermell, oli de llavors de gerds i suc de gerds |
| Planta | |
| Tipus de fruit | móra |
| Taxonomia | |
| Superregne | Eukaryota |
| Regne | Plantae |
| Ordre | Rosales |
| Família | Rosaceae |
| Gènere | Rubus |
| Espècie | Rubus idaeus L., 1753 |
| Nomenclatura | |
| Sinònims | Rubus buschii (Rozanova) Grossh, Rubus idaeus var. vulgatus Arrh, Rubus vulgatus var. buschii (Rozanova).
|
.svg){kind=icon}
El gerd, gerdó, gerdonera, cordonera o ru en alguerés[1] (Rubus idaeus) és un arbust de la família de les rosàcies.[2] Però el "gerd" també és un color que correspon al color dels gerds.
Distribució
[modifica]Procedent del nord d'Àsia i d'Europa oriental (excepte en zones molt septentrionals), a Catalunya el gerd creix al Pirineu, al Prepirineu i en alguns llocs de la serralada Prelitoral, però esdevé rar al sud del Montseny.
Aquesta planta no es troba al País Valencià ni a les Illes.[3] És una planta oportunista i molt fàcil de cultivar, ja que té una gran capacitat de reproducció i una gran resistència.
Etimologia
[modifica]Es creu que es va descobrir al mont Ida a Grècia, aleshores els romans la van batejar d'aquesta manera: Rubus idaeus.
- Rubus ve del llatí ruber que significa ‘vermell’, pel color dels seus fruits.
- Idaeus significa ‘del mont Ida’ (pel seu lloc de descobriment).
El gerd, gerdó o mora roja és el fruit de la gerdera, gerdoner(a), planta dels gerds o romeguera sense punxes o cordonera.
Descripció morfològica
[modifica]El gerd es descriu com un arbust caducifoli proveït d'una tija perenne curta i subterrània (o rizoma), en el qual es formen anualment una sèrie de canyes o rebrots. El gerd fa entre 1 i 2 metres d'alçada[3] i presenta tiges llenyoses arrodonides i amb branques penjants proveïdes d'espines primes i rectes poc resistents. Les fulles són pinnades, amb 3, 5 o 7 folíols verds a l'anvers i blanquinoses i peludes pel revers. Els folíols són tots sèssils o gairebé, excepte el de l'extrem, que té pecíol.[3][4]
Les flors són blanques, hermafrodites i autofèrtils en la majoria de les varietats. La corol·la està formada per 5 pètals poc vistosos i el calze és persistent i format per 5 sèpals. Presenta nombrosos estams lliures i té diversos ovaris, però només un òvul fèrtil, de manera que cada ovari originarà una petita drupa.
El fruit és un agregat de diverses drupes (polidrupa) anomenat gerd, de color vermell no brillant i pilós, que madura a l'estiu o tardor.
El gerd és molt semblant a la mora de l'esbarzer, però se'n diferencia perquè conserva el seu color vermell en la maduresa, mentre que les mores dels esbarzers es tornen negres en el seu estat madur.
Ecologia
[modifica]El gerd viu sobretot en marges de terra de camins, clarianes de bosc i terreny silícic rocallós.[4] En climes atlàntics tendirà a créixer en zones baixes mentre que en climes càlids ho farà en zones més elevades.
Farmacologia
[modifica]Part utilitzada
[modifica]Els seus principis actius es troben tant en les fulles com en el fruit o les llavors.
Composició química
[modifica]Els fruits contenen d'1-2% d'àcids orgànics, dels quals un 90% és àcid cítric. A més a més, en aquests hi ha vitamina C, diversos sucres i pectina. Les llavors contenen un 24% d'oli essencial i les fulles flavonoides, principalment glucòsids de kempferol i tanins com els el·lagitanins, els compostos de fenol de les fulles que, com és sabut, tenen funció antioxidant i oscil·len entre 4,8 i 12,0 mg d'equivalents d'àcid gàl·lic.
S'ha caracteritzat per un nombre considerable d'antocianines, entre les quals s'ha de destacar cianidin-3-soforòsid, cianidin-3-(2(G)-glucosilrutinòsid), cianidin-3-sambubiòsid, cianidin-3-rutinòsid i cianidin-3-xilosilrutinòsid.
Usos medicinals
[modifica]A més de ser comestible, del fruit s'obté un xarop oficinal molt perfumat, colorants i modificadors del sabor. Tradicionalment les fulles s'han utilitzat com a relaxant uterí, com a estimulant i en infusió, per al tractament de diarrees i altres trastorns gastrointestinals. S'ha utilitzat també en aquesta forma per a l'alleugeriment simptomàtic dels constipats i a Europa també per a facilitar els parts.
Accions farmacològiques
[modifica]- Fulles: astringent, antiinflamatori i diürètic.
- Fruit: vitamínic i aromatitzant.
Toxicitat
[modifica]Les fulles, a causa del seu contingut en tanins, poden produir molèsties gàstriques en persones predisposades.
Gastronomia
[modifica]
El gerd és un bon fruit comestible, una mica més àcid que la maduixa, però amb un gust propi molt característic i intens. S'utilitza sovint en pastisseria.
És l'ingredient principal d'una de les melmelades més populars.
Color gerd
[modifica] | |
| Coordenades de color | |
| Triplet hexadecimal | #E30B5C |
| RGB (r, g, b) | (227, 11, 92) |
| CMYK (c, m, y, k) | (0, 95, 60, 11) |
| HSV (h, s, v) | (337°, 95%, 89%) |
El color gerd és un color de la gamma dels roigs que correspon al color dels gerds. El primer cop que s'usà el terme raspberry per definir un color en anglès fou en 1892,[5] i ha estat usat en les banderes i uniformes dels cosacs.[6] Apareix al títol de la cançó Raspberry beret de Prince.[7]
Galeria d'imatges
[modifica]-
Detall de fruits -
Detall de fulles -
Detall de flors -
Detall de fruit -
Gerds
.jpg)
Referències
[modifica]- ↑ Sanna i Useri, Josep. Diccionari català de l'Alguer. L'Alguer/Barcelona: Fundació del II Congrés de la Llengua Catalana i Editorial Regina, 1988, p. 962. ISBN 84-7129-391-9.
- ↑ «Rubus idaeus L.». Flora Catalana. Arxivat de l'original el 2021-01-22. [Consulta: 21 agost 2019].
- ↑ 3,0 3,1 3,2 de Bolòs, Oriol [et al.].. Flora manual dels Països Catalans. 2a edició. Barcelona: Pòrtic, 1993. ISBN 84-7306-400-3.
- ↑ 4,0 4,1 DURAN, M., MORGUÍ, M., SALLÉS, M. Viure de la natura Barcelona, 1987. Ed. Kapel ISBN 84-85952-68-5
- ↑ Maerz and Paul. A Dictionary of Color. McGraw-Hill, 1930, p. 202.
- ↑ Spring, Laurence. The Cossacks 1799-1815 (Warrior) (en anglès). Osprey Publishing, 2003, p. 20. ISBN 1-84176-464-7.
- ↑ Wete, Brad. «Prince's 20 Biggest Billboard Hits» (en anglès). Billboard, 24-06-2013. [Consulta: 3 juliol 2016].
Bibliografia
[modifica]- Bolòs, Oriol; Vigo, Josep. Flora dels Països Catalans. Ed. Barcino. Barcelona, 1984. ISBN 9788472265974.
- DURAN, M., MORGUÍ, M., SALLÉS, M. Viure de la natura Barcelona, 1987. Ed. Kapel ISBN 84-85952-68-5.
- Pius Font Quer. Diccionario de botánica. Ed. Península ISBN 84-8307-300-5.
- Wendy B. Zomlefer. Guía de las famílias de plantas con flor. Ed. Acribia, S.A. ISBN 84-200-1036-7.
Enllaços externs
[modifica]
