La culpa juga un paper fonamental en el funcionament del nostre dia a dia. Reguladora del comportament es converteix en un sistema integrat de comunicació davant l’altre, com una localització existencial que em posa a mi i a l’altre en llocs concrets com a interlocutors definint una dinàmica social i deformant la meva realitat.
Naturalesa i característiques del sentiment de culpa
Si fem un escàner per les principals definicions que es fan de culpa tant des del punt de vista de la culpa popular com des del punt de vista de la culpa jurídica veurem que en totes elles hi ha uns elements fonamentals que dibuixen la forma de la culpa: elements estructurals i operatius.
“[…] Imputació a algú d’una determinada acció com a conseqüència de la seva conducta. […] Fet de ser causant d’alguna cosa. […] Omissió de la diligència exigible a algú, que implica que el fet injust o dolent resultant motivi la seva responsabilitat civil o penal.”
Què en podem treure d’aquí? Elements bàsics a grans trets: “imputació”, “conducta”, “omissió”, “injust o dolent” “responsabilitat”... entre els quals hi ha una relació estructural, és a dir, cadascun dels elements necessita del seu acompanyant per construir el complex culpa. Com s’uneixen o es relacionen aquest elements? A través del verb, l’acció: “imputar”, “ometre”, “ser”, “exigir”, “implicar”, “motivar”...
Qui imputa a l’altre sembla tenir tota la llibertat de fer-ho. Una llibertat del tot donada i legítima atès que té institucionalitzada la pena del seu incompliment en el càstig, que acostuma a ser la forma d’expiació de la culpa. Per tant, partim que ha de ser una llibertat recolzada per una llei, norma, regularitat institucionalitzada i inqüestionable. El que sigui però és etern i immutable, com la veritat platònica. Alguna instància tan sòlida i omnipotent que en la seva tasca connatural de detecció de models de comportament no apte té la llibertat absoluta i legítima de qüestionar-lo. A aquesta instància li direm llei, norma, i suposa el trampolí sobre el que recolzar una actitud altiva o prepotent.
En segon lloc, perquè aquesta divinitat tingui una força legítima seria necessari que per ser reguladora de comportament fos igualment emissora del mateix. No tindria sentit pensar que “A” regula “B” si partim que la pròpia naturalesa d’”A”, per ser agent, és necessari que prèviament ja disposi d’uns principis autoreguladors.
Aquesta instància llavors sembla que defineix l’objectiu i el punt de sortida del comportament adequat, correcte o què no suposaria una conducta imputable de culpabilitat.
En tercer lloc, veiem també una relació estreta entre avaluador i avaluat. En la seva relació, tan culpable com culpator (del llatí, que significa aquell que culpa, aquell qui té poder d’exercir aquesta acció), viuen en una mateixa casa o tenen una relació de dependència. El culpable experimenta la desagradable sensació conseqüència del dolor de l’altri. L’acusador actua una instància eterna i immutable diguem-li justícia, moral o valors i el culpable l’admet. Vivint la culpa admetem la superioritat de l’altri i que aquest sigui el nostre guia.
“[...] Imputació a algú d’una determinada acció com a conseqüència de la seva conducta”. Quan una persona desenvolupa una conducta, en el moment que l’altre pot avaluar-la és llibertat seva de fer-ho. Actuar-ho es viable. Culpar ho demostra, però, i la utilitat de l’atribució de culpa? Quan culpo assigno una vivència a l’executor de la conducta: que aquesta és errònia. Però no únicament això. Si fos errònia tan com correcte (important seria saber respecte a qui i a què) no passaria res sempre que la correcció i la incorrecció estiguin en el mateix nivell o dimensió. Fluiria, em sentiria bé, satisfet, assertiu, res mes. Però la vivència de la culpa porta una creu on es troben la voluntat i la acceptació del comportament necessàriament intolerable. És a dir, culpant no instal.lo la vivència d’haver fet sinó d’haver volgut fer una cosa instintivament, voluntàriament al revés, ni funcional ni útil. Més endavant veurem com l’experiència d’aquesta contradicció té les seves conseqüències sobre qui la viu a més de partir de la premissa que l’altre és algú per jutjar-me definint un quadre d’indefensió apresa. Com que sé que puc fer coses que a curt o llarg termini em dolen és trivial que els altres les vegin i em culpin. Comença una carrera aquí, experiència de la qual es polaritza entre la meva part bona i la meva part diguem dolenta, salvatge, animal, fosca, etc., per evitar a tort i dret i a qualsevol preu no viure’m en aquesta part poc plausible del meu ser. Símptomes d’expressió d’aquest moviment evitatiu serien per exemple l’agressivitat, la ràbia... energia autodirigida per evitar conduir-la a la font.
Tenim doncs una estructura concreta. Que seria mes o menys: una conducta injusta o dolenta implica o motiva exigir responsabilitat (de respondre). Si integrem això tindrem el perfil ideal del culpable.
Veiem doncs, un element d’avaluació i un element avaluat; l’acció del primer sobre el segon i una sembla indefugible naturalesa associativa entre ells.
Aquests patró o estructura es dona tant en relacions reals de jo-tu físiques com a nivell subjectiu a través de l’autoexigència que no seria res més que un tipus de relacions imaginàries amb un altre integrat com a guia. –“He de ser més sociable [...]”, “Hauria de ser més parlador [...]”, “Hauria de tenir les coses més clares [...]”. Qui ho diu això? El culpator.
La funció del sentiment de culpa suposaria, doncs, l’expressió de la por de ser censurat o desaprovat, la defensa contra aquesta por i la defensa contra l’impuls d’acusar els demés.
Si jo soc un rarament podré ser culpable. Si jo soc dos, l’altre sempre pot ser algú amb criteri per guiar-me. Criteri per viure’m.
Aparició del sentiment de culpa
Donald Woods Winnicot en una dissertació per a l´Associació de Salut Mental de Devon i Exeter, el 1966 va exposar de manera resumida sobre els inicis i integració del sentiment de culpa. Com la culpa es genera en “relació a” i la integrem definint un patró de conductes desadaptatives.
El procés començaria de petits, durant l’etapa de creixement determinant on s’aprenen els patrons principals de comportament que regiran els anys posteriors de vida.
Aquesta etapa es caracteritza per la plena dependència de la mare, pare i familiars més propers. Durant aquest anys cada necessitat del nen és coberta pels pares de manera immediata representant aquest la seva font de benestar i satisfacció. Això es manté així fins al moment en què, degut al desenvolupament i maduració propis del nen, aquest ha de començar a integrar les normes familiars a les seves pròpies, al seu codi, que van prenent forma. Amb el pas dels anys, la reafirmació va prenent rellevància i aquest s´acaba o rebel.lant o sotmetent-se al principi regulador imposat.
Davant d´aquesta reacció, els pares es plantegen dues opcions educatives respecte als dogmes morals i ètics. Corregir les diferències o esperar canvis naturals? Cada opció implicaria unes premisses diferents i contradictòries: corregir comportaments desadaptatius partint que aquests continguts son adquirits, o bé no intervenir, partint que son innats al nen i per tant, es desenvoluparan tard o d´hora.
Cadascuna d´aquestes decisions son incompatibles i suposen una disjuntiva moral i operativa per als pares en la manera d’educar el fills. Davant el risc de no ser a temps de corregir-lo es pren la decisió d´ensenyar un codi moral i ètic abans que el nen arribi a l´edat o al punt en què pugui desenvolupar una conducta antisocial o conflictiva. Aquí s’establiria la normativa funcional i guia de comportament social adequada i model.
Seguidament apareixen les diferències i la incoherència entre les meves necessitats i les de l’altre. Quan no identifica les necessitats, el nen acaba convertint-se en científic de la relacions humanes. Començarà a operar amb dades. A racionalitzar per entendre. “El que em surt genera confusió i té un paper modulador en l’estat d’ànim de l’altre”. El nen acaba vivint que té necessitats i impulsos que afecten la seva estabilitat emocional i la dels demés. “Puc saber que pateixen perquè la meva manca és dolorosa.” -Una manca que, fins ara, em cobria l’altre... Aquí s’estableix la fórmula: dolor+altre=culpa, i un motiu per sentir-me culpable: “[...] genero dolor en l’altre [...].”
Automàticament les pulsions que brollin de les necessitats es qüestionaran, atès que el nen s’ha adonat de la relació i la escissió necessitat - satisfacció, abans immediata, ara en el moment que “el meu dolor” les separa. En etapes posteriors podrà convertir-se la fórmula en “l’altre com a font del meu dolor” i així aflorin conductes conflictives i destructives.
Quan dins les relacions del nen trobem aquest tipus de comportament, és a dir, jo estimo - jo destrueixo, podem dir que ha nascut el sentiment de culpa. Partim llavors que allò que em fa sentir culpable, passa a ser l´objecte a destruir. Em converteixo en un combatent contra mi mateix quan “mi mateix” és una introjecció de l´altre. És a dir, quan substitueixo l’experiència del “mi mateix” pel criteri de l’altre.
Conflicte psíquic
La culpa s’ha instal.lat en una cruïlla que no distingeix mapes de territoris. S’ha quedat front a front cadascun a l’espera de resoldre i vivenciar la seva diferència, que tu no ets jo, que el teu mapa no és el meu i el territori existeix en tu tal com el meu en mi.
El sentiment de culpa deixa la persona immòbil, no es permet actuar per por a la censura, es torna passiva i sempre subordinada a aquesta instancia altiva. Es converteix en un subjecte no reactiu a la llei i voluntat d’un tercer.
Aquesta dicotomia acaba sent integrada pel subjecte suposant una alternativa a la pròpia experiència que, al marge de viure directament de la informació rebuda des del sistema nerviós i actuar en conseqüència directa a les necessitats que aquest genera en contacte amb l’entorn, prefigura una seguit de peròs, opcions i possibilitats que distorsiona la presa de decisions i la coherència de la triada pensar-sentir-actuar.
El conflicte, doncs el tindríem en aquest enfrontament de posicions si no contradictòries, enfrontades, si no compartint la mateixa finalitat, definides necessàriament en una relació vertical que dóna tot el sentit al conflicte amb una polaritat integrada. “Com visc les situacions i com hauria de viure-les [...]”.
El conflicte intern genera indecisió i ansietat. Quan existeix un conflicte, la persona té dificultats per manifestar el desig ja que no és la necessitat la detonant del comportament conseqüent i immediat sinó que les instàncies polaritzades instal.lades que fan una funció intermediària. S’estableix un pont entre el desig i la satisfacció. “Sento “X”, però com que hauria de sentir “Y” i no la sento, em sento culpable”. És important veure que el rellevant, el que m’és propi és la vivència de “X”, però aquesta experiència se substitueix per la manca si ens posem en el lloc del criteri de l’altre o la norma que creu o dictamina que hauria de sentir “Y”.
Aquest conflicte pot ser manifest o latent. Manifest si està expressat en l’ara o latent si queda emmascarat emergint com a símptoma físic de somatització o trastorn orgànic.
Cura del sentiment de culpa
De la mateixa manera, de la percepció de ser dolent o inadequat, neix l’impuls de ser constructiu.
La cura de la culpa està en la vivència del que és. Posant cada cosa en el seu lloc vivim cadascú des de qui som, des dels nostres principis, des de l’experiència de viure’m davant teu, no perdut en tu ni vivint-te.
“El meu cos viu i prefereix, es mou i s'autoregula... Si la necessitat és el primer pas a l'acció puc viure deixant-me anar..... Puc viure la vida sense guiar-la, sense decidir. Preferint. Alliberant únicament... El canvi així s'esdevé, no el busco, ni el lluito, ni l'accepto i, ni és menys ni més que res, i ni guanyo ni perdo res... El visc. Apareix quan el detecto i
el detecto quan em sorgeix, ni abans ni després, ARA...
La polaritat perd el sentit i les lluites internes es tornen descontextualitzades... El dolor pot convertir-se llavors en fum. No hi ha llenya per cremar....”
Atès que la culpa es construeix, tal i com deia, en una relació fictícia o real amb un altre introjectat, la seva resolució passarà per adonar-nos de com ens exigim i ens castiguem a nosaltres mateixos, quina emoció li dona peu a construir-se, com la generem i a posicionar-nos com a persones responsables dels nostres actes no censurables per imperatiu categòric.
Si la culpa s’instal.la en viure’m responsable d’una acció socialment, normativament inacceptable o èticament, trobarem l’alliberació amb l’experiència de la responsabilitat individual positiva. Puc sentir-me censurat, indigne, culpable en el fons... L’altra opció és viure’m responsable del que m’és propi i vull per mi. Aconseguirem així desintegrar la veu altiva acusadora per donar pas a la vivència del meu procés, únic, in crescendo, positiu, diferent, canviant. Emergint la intenció positiva de la meva conducta, la culpa deixa de tenir context, eliminem els elements que li donen sentit de ser i d’estructurar-se.
Les societats, sempre i en tot moment estan sotmeses a la divinitat, a una instància altiva, diguem-li Déu, diguem-li pares o diguem-li jurisprudència.
Què té de lluny ser com l’altre, ser com Déu?, que aquest està fora de mi i no sóc jo. Que acostar-me a ser o viure’m com l’altre té el marge d’error que em garantitza allunyar-me de ser jo mateix i per tant la garantia de viure amb pors i dolor. Viure a través d’una necessitat externa perd en l’aire que em separa d’ell la continuïtat perquè el jo sigui lineal i il·latiu amb l’altre. Entre jo i l’altre no hi ha res, cap fil conductor tret del que m’esdevingui a mi la seva existència. I el que a mi em sorgeix amb l’existència de l’altre és meu i em correspon, és responsabilitat meva.
Si sóc capaç de permetre’m ser diferent, ser amb llibertat a cada moment, estic obrint-me possibilitats a créixer escollint i, per tant, a deixar de sentir culpa.
